A finals de la primavera del 2025, l’Olga Durich, voluntària del departament d'Empreses Solidàries de la delegació de Barcelona de Mans Unides, va tenir l'oportunitat de conviure amb la Congregació de les Religioses de Maria Immaculada a Bamako (capital de Mali).
Escric aquestes paraules des de Barcelona, amb el record del que he viscut encara ben present, i amb l'emoció a flor de pell, en veure en primera persona com la tasca de Mans Unides i els seus socis locals canvien la vida de tants éssers humans.
Des de fa gairebé tres dècades, i amb el suport de Mans Unides, les germanes han format —i continuen formant— moltes dones en les tres missions a Mali, amb l'objectiu de donar-les una educació de qualitat, la qual les permet llaurar-se un futur digne, tant a escala laboral com vital.
A Bamako —on jo em vaig allotjar—, més concretament al barri del riu (antic barri francès), el Centre Vicenta Maria disposa de diversos edificis que serveixen de residència i centres de formació.
Després del trajecte amb taxi per la caòtica i atrotinada ciutat, arribar aquí, una construcció amb jardins, neta i cuidada, és com entrar en un oasi, un recés de pau i tranquil·litat.
Al centre, hi resideixen unes 100 noies, moltes d'elles són estudiants de secundària al Liceu situat molt a prop de la residència. A més, al Centre Vicenta Maria, formen més de 400 noies en servei domèstic, costura, pastisseria i perruqueria, obtenint moltes d'elles un diploma o titulació, que els obrirà un munt de portes, tancades amb pany i forrellat fins fa massa poc.
Tot i que l'educació a Mali és obligatòria i gratuïta entre els 7 i els 17 anys, i els darrers anys hi ha hagut un augment en l'escolarització, encara hi ha un terç dels infants en edat escolar que no assisteixen a l'escola.
D'aquests, un 60% són nenes. Gairebé totes estan abocades a dur a terme les tasques més dures: cuinar, anar a buscar aigua i a casar-se joves, de manera que tenen molt poques oportunitats per formar-se i independitzar-se econòmicament. La influència de l'islamisme més conservador, practicat pel 90% de la població, fa que la formació de les dones es vegi com una cosa secundària, i, fins i tot, prescindible.
Un terç dels infants en edat escolar que no assisteixen a l'escola.
Per això, la feina d'aquestes religioses és tan important. Juntament amb Mans Unides, fa més de 20 anys que col·laboren en la construcció i manteniment d'edificis, donant suport als tallers, a la formació de professors i atenen les múltiples necessitats i imprevistos que poden sorgir en un país com Mali.
Quatre germanes africanes (una de Mali i tres de Burkina Faso) són les actuals gestores del centre, on, diàriament, treballen formadores i la resta de personal de suport. Poques vegades a la meva vida he vist persones tan compromeses, amb una capacitat de treball tan descomunal i un bon humor contagiós com el d'aquestes monges.
La seva jornada comença a les 5:30 h del matí, amb una missa o oració, i continua fins a gairebé la mitjanit. Un no parar d'assumptes ocupa tot el dia (gestió, administració, i una infinitat més de coses). I tot això amb temperatures properes als 40 graus, cosa que amplifica l'esforç requerit per dur a terme fins a la més petita tasca.
Així em van fer sentir des del primer moment tant les germanes com el personal i les estudiants. No puc més que agrair-los la magnífica hospitalitat, afecte i calor que em van oferir des del minut u.
Encara que l'idioma em va impedir ajudar més del que hagués volgut, no vaig dubtar a arremangar-me i donar un cop de mà en tot allò que fos possible. En el meu temps a Bamako, vaig fer classes d'espanyol i de cuina, i fins i tot ens vam animar a aprendre informàtica juntes.
Treballar mà a mà amb elles, menjar el que menjaven, riure amb elles, ballar amb elles a les seves misses plenes de música i color i el respecte que sempre vaig intentar tenir envers elles i els seus costums… Personalment, vaig poder percebre que van agrair enormement que fos una més, tal com era la meva intenció.
En les estones més tranquil·les, que també n'hi havia, vaig poder xerrar tranquil·lament amb diverses germanes i alumnes, que molt amablement es van prestar per a petites entrevistes, que Mans Unides Barcelona ha difós i difondrà a les seves xarxes socials.
Recordo especialment la Nathalie, la formadora de servei domèstic, amb qui vam innovar donant formació projectada en pantalla.
També la Felicité, l'encarregada de rebre les senyores, que els dimarts i dijous venien amb les seves millors gales a contractar empleades de la llar. La majoria de les converses entre elles eren a Bambara, l'idioma més parlat a Mali, però la seva marcada teatralitat en expressar-se em va permetre, gairebé sempre, intuir per on anaven les converses.
A causa dels vàndals i terroristes islàmics que assolen diverses regions de Mali, em va ser impossible visitar les altres missions de les germanes al país, així com altres llocs emblemàtics com País Dogón o Tombuctú.
Tot i la pobresa i les dificultats diàries a què s'enfronten la gent per sobreviure, en cap moment vaig tenir aquella sensació de perill o inseguretat, de la qual tant m'havien advertit abans de trepitjar Bamako.
La realitat és que només em vaig trobar amb gent amable i educada a la meva estada a Mali. Persones honestes, com el taxista que va regressar al restaurant per tornar-me la cartera que m'havia caigut al seu vehicle; gent hospitalària que t'ofereix resguard a l'ombra o una cadira on asseure't.
Persones disposades a fer broma en tot moment i gent per a qui l'honor i la dignitat està per sobre de qualsevol altra consideració material. Aquest és el millor record que m'enduc de Mali.
