Quin dia? Quin sentit té el Dia d'Àfrica?
El Dia d'Àfrica se celebra cada any el dia 25 de maig. És una oportunitat per celebrar la diversitat i l'èxit (¿? –l’autor s’ho qüestiona-) africans, i per destacar el potencial cultural i econòmic que hi ha al continent africà. Això es deia el 25 de maig de 2023
La data coincideix, no pas per atzar, amb la del dia que es va constituir l'Organització de la Unitat Africana (OUA). Probablement l’organització estrictament africana de més impotència i calat en el continent.
En diverses webs dedicades a aquest dia, es diu: el Dia d'Àfrica és una meravellosa oportunitat per celebrar Àfrica com a continent i la seva rica cultura i diversitat. És una manera meravellosa d'iniciar una conversa entre vosaltres i amb els vostres fills sobre per què estan orgullosos de ser africans i què els fa sentir orgullosos de ser-ne. Hi ha molts recursos per ampliar el coneixement de totes i tots sobre el continent i els seus paisatges, la seva gent i la seva fauna. El continent africà és fantàstic i ens demana aprendre tot i de tot sobre ell.
Què esta fent la ONU per l’Àfrica?
Qui escriu sempre es pregunta sobre aquest nivell d’anàlisi i/o treball; què fa el món, el multilateralisme, el món ric i les seves cooperacions i preteses ajudes sobre el continent africà.
En una altra web de les que dèiem podem llegir actualment: “abordar els reptes plantejats pels conflictes prolongats i les disputes de llarga durada al continent africà ha estat un objectiu important de la ONU”. S'han desplegat missions a les regions afectades pel conflicte amb l'objectiu de mantenir la pau, facilitar el diàleg polític i donar suport a la reconstrucció després del conflicte”.
A la web més específicament dedicada al dia en qüestió (https://www.parliament.gov.za) ens expliquen com esta definit el dia en qüestió per aquest any 2024
“Educar un africà apte per al segle XXI: Construir sistemes educatius resilients per augmentar l'accés a un aprenentatge inclusiu, permanent, de qualitat i rellevant a l'Àfrica”.
Així es va definir el 16 de febrer d’aquest 2024. I el seu logotip sembla que serà:
La tenim com més llunyana del que realment és i, en canvi, hi ha coses que estan passant a aquesta Àfrica, tant especialment “rica” en tantes coses, que, a banda, de a la pròpia Àfrica són una mena de laboratori d’extensió d’alguns dels grans mals del món actual. A mena d’índex voldrem parlar de (partirem sempre que sigui possible de fets d’aquest 2024 i evidentment no seran anàlisis aprofundides sinó que, en el seu conjunt, ens dibuixin una determinada i crua realitat global que s’ha vingut i es va conformant):
Enmig dels desafiaments i notícies devastadores amb què hem despertat durant aquest any 2024 relatius a diferents llocs del món, la crisi climàtica esta tornant a colpejar, també, a l'Est i a la Banya d'Àfrica, per exemple.
Ha deixat terribles ferides a milers de famílies a tota la zona oriental del continent. A l’abril, les fortes pluges del Nen van provocar desastres naturals a Burundi, Kenya, Somàlia i Tanzània. Vents violents, calamarsa i lliscament de la terra han agreujat les vulnerabilitats d'aquestes comunitats. A Kenya, l'augment de l'aigua ha desplaçat gairebé 20.000 persones als campaments de Dadaab.
En Muhumed Shafat, de 70 anys, i la seva família, que han trobat resguard en una de les escoles dels campaments citats, després que la seva llar s’inundés, diu: "Vam haver d'abandonar casa nostra quan es va quedar submergida. Només vam poder agafar l'essencial del poc que ja teníem i fugir a l'escola més propera a la recerca de refugi."
El nou malson del Congo és de color blau. El cobalt, un metall blau utilitzat a les bateries de liti recarregables, ha canviat la vida dels nostres aparells tecnològics: gràcies a ell, els nostres mòbils, ordinadors o cotxes elèctrics es carreguen abans, funcionen durant més temps i s'escalfen menys. La contrapartida és un infern per a milers de persones al Congo. A Cobalto Rojo (Ed. Capità Swing), l'investigador Siddharth Kara (Knoxville, EUA, 1974), destapa l'horror que connecta el nostre mòbil amb les profunditats de les mines congoleses. Podeu veure una entrevista a La Vanguardia* del 31 de març 2024.
Havia investigat abans el treball infantil i l'esclavatge; què el va portar al cobalt? El 2016, uns col·legues africans el van avisar que alguna cosa dolenta passava amb la mineria de cobalt al Congo. En aquell moment, ell pensava que només era un color usat en pintures. Va viatjar al Congo el 2018 per fer un estudi acadèmic, però el que va veure en aquell primer viatge, el patiment i la degradació, va ser tan greu que va sentir que el món necessitava saber-ho. Per això va escriure el llibre citat.
Va veure el rellotge moral de la humanitat retrocedir dos segles fins al temps en què la gent d'Àfrica era tractada com a salvatges sub humans per l'ordre econòmic global. De sobte hi havia un altre tresor desitjat per tothom al Congo i el món no mostrava cap preocupació per la dignitat o el benestar del poble congolès. I el pitjor és que tots nosaltres no podem funcionar ni 24 hores sense cobalt i tres quartes parts del subministrament mundial provenen del Congo, que s'extreu en condicions espantoses, violentes i degradants.
Però mai en la història de l'esclavitud hi va haver tanta degradació humana per als que són a baix, ni es van generar tants guanys per als que són al cim. El Congo del rei Leopold va ser un horror, però aquell saqueig és un gra de sorra en comparació dels diners que guanyen les empreses i la quantitat de vides que se’n veuen afectades. Algú al Nord Global funciona sense cobalt? Imagina'n l'escala. En el Sud Est de Congo, en Katanga, algunes mines artesanals acoren a milers de miners.(*)
Posem-hi alguns noms que ens despertin les neurones i ens transportin a “Les Memòries d’Àfrica”:
Un conflicte polític entre el primer ministre etíop Abiy Ahmed i el partit governant de Tigray, el Front d'Alliberament Popular de Tigray (FLPT), ha esdevingut una guerra i una greu crisi humanitària. Fins a dos milions de persones s'han vist desplaçades i milers han estat assassinades a la regió. Tot i així, es desconeix la magnitud total de la catàstrofe perquè el govern etíop ha paralitzat les comunicacions i ha limitat l'accés a Tigray.
La situació és , sembla ser, devastadora, on homes, dones i nens —civils— estan terroritzats i traumatitzats, i resen pels que no hagin arribat a la capital, Mekele, o a un altre lloc relativament segur.
Les arrels d'aquest conflicte es remunten a la dècada de 1970, quan el FLPT es va formar com a milícia, rebel·lant-se contra Mengistu Haile Mariam, el president etíop que va governar com a dictador entre 1977 i 1991. A la llarga, el FLPT es va establir com el grup insurgent més poderós del país, liderant l'aliança que va enderrocar Mengistu el 1991.
L'aliança rebel es va convertir en la coalició governant al país i constava de partits polítics vinculats a grups ètnics. Tot i que els tigraians només representen el 6 o el 7 per cent de la població d'Etiòpia, un total de 118 milions, es van convertir en la força política dominant del país.
Però el govern dirigit pel FLPT va ser repressiu, atacant oponents polítics, limitant la llibertat d'expressió i emprant la tortura. Les protestes contra el govern van esclatar el 2015, cosa que a la llarga va conduir a la renúncia del primer ministre Hailemariam Desalegn. Abiy va retornar i el va reemplaçar el 2018.
Abiy de seguida va fer les paus amb Eritrea, el rival d'Etiòpia en una brutal guerra fronterera, i li van concedir el Nobel de la Pau el 2019. També es va disposar a purgar els tigraians del govern federal i va reorganitzar la coalició governant en un sol partit polític , al qual el FLPT va rebutjar unir-se.
El FLPT va ser deixat de banda a nivell nacional, però va conservar la seva força a Tigray. El partit controla el govern regional i la seva milícia compta amb fins a 250.000 soldats. Quan el setembre passat Abiy va cancel·lar les eleccions a causa de la pandèmia, el FLPT va celebrar eleccions parlamentàries regionals de tota manera.
El govern federal va prendre represàlies a l'octubre, cancel·lant els fons per a Tigray. El 3 de novembre, el FLPT va atacar una base militar en el què van descriure com un atac preventiu. El govern etíop va posar en marxa una àmplia ofensiva militar l'endemà. Amb el suport d'Abiy, les forces eritrees van envair Tigray pel nord i les milícies del grup ètnic amhara van arribar des del sud. Tots dos tenien antics conflictes amb el FLPT: els eritreus culpen el partit del seu patiment durant la guerra amb Etiòpia, mentre que els amharas al·leguen que es va annexionar algunes de les seves terres més valuoses.
Des d'aleshores, la lluita entre les forces etíops, eritrees i amhares per una banda i les forces tigraianes de l'altra ha estat implacable, sense cap bàndol predominant, i amb uns nivells de terror que els pocs que en poden parlar qualifiquen de terrorífic.
Onze mesos després que esclatés al Sudan una aferrissada guerra civil entre l'exèrcit regular i un poderós grup paramilitar, més del 95% dels sudanesos no es poden permetre un àpat complet al dia. Les cuines comunals sorgides a diverses parts del país per pal·liar el cop acusen cada vegada més la repressió i la manca de recursos. I pels relats que ens arriben, sobretot els nens, que pateixen gana severa o estan morint per desnutrició o inanició a les zones més castigades, ja es quelcom que succeeix diàriament. Aquest mateix dimecres 22 de maig, la directora executiva del Programa Mundial d'Aliments (PMA), Cindy McCain, va alertar que la guerra al Sudan podria desencadenar “la crisi de fam més gran del món”. S'estima que al voltant de 18 milions de persones -al voltant del 40% de la població- s'enfronten ja a nivells aguts de gana.
La guerra que va esclatar l'abril del 2023 ha provocat al Sudan la catàstrofe humanitària més gran del món: actualment viu una fam d'una magnitud que no havíem vist en 30 anys; i, tot i així, s'opta per mirar cap a una altra banda.
La fam que està patint el país és especialment alarmant perquè es va registrar al tram final de la seva temporada de collita (des d'octubre fins al febrer), un període en què sol haver-hi més aliments en circulació. Això fa presagiar una situació calamitosa a mitjans d’any, quan alguns pronòstics anticipen que set milions de persones s'enfrontaran a nivells de fam catastròfics.
Entre els factors que expliquen aquesta alarmant crisi alimentària hi ha els combats, el deteriorament general de la seguretat, la caiguda de la producció agrícola, l'augment de la violència intercomunitària, una inflació desbocada i una resposta humanitària exigua.
Buscar un final a la guerra civil al Sudan, veure com avança el “gihadisme” al Sahel amb la consegüent sortida occidental i entrada d’una nova aliança colpista (primer amb grups mercenaris russos però, cada vegada més, amb la mateixa Rússia), així com el nou conflicte entre Etiòpia i Somàlia, defineixen una realitat molt complexa que, gairebé segur, no trobem a cap altre continent del món. Àfrica també pateix això!
L'any que deixem enrere ha estat doncs, en termes de seguretat, un dels més desafiadors dels darrers anys a l'Àfrica. Amenaces constants com les dels grups terroristes instal·lats al Sahel, Somàlia o Moçambic, el 2023 assistim a l'inici d'una guerra civil al Sudan i vivim una perillosa escalada de tensions entre Rwanda i la República Democràtica del Congo; tot això en un context de lenta retirada de les missions de seguretat de l'ONU –a tota l’Àfrica- i de les tropes franceses, en concret, al Sahel i a les seves antigues colònies.
Buscant nous socis i camins
El poble del Sahel s'ha desil·lusionat no només de les estratègies militars d'Occident, com ho demostren els acords de cooperació creixents en matèria de seguretat amb altres països, sinó també de les polítiques econòmiques occidentals que no han produït el desenvolupament social necessitat i esperat o desitjat.
Tot i els abundants recursos energètics de la regió (incloses les reserves d'urani del Níger), el Sahel té alguns dels nivells més baixos de generació i accés a l’energia del món, i almenys el 51% de la població no pot, encara, accedir a l'electricitat.
Tot i que l'Aliança dels Estats del Sahel va començar com un pacte de defensa, l'autonomia política i el desenvolupament econòmic en són un focus central. Això inclou, per exemple, fer projectes energètics conjunts i explorar la possibilitat d'establir iniciatives regionals d'energia nuclear civil.
Burkina Faso ja ha signat acords amb Rosatom, una empresa estatal russa, per construir noves centrals elèctriques, mentre que Mali avança a l'aplicació de l'energia atòmica a través del Programa Nuclear Nacional, supervisat per l'Agència de Protecció Radiològica de Mali.
Finalment, l'Aliança d'Estats del Sahel representa també un intent de defensar les demandes de sobirania i el dret a l'autodeterminació: una agenda que els pobles del Níger, Burkina Faso i Mali han sortit als carrers per donar suport.
Els esdeveniments al Sahel s'estan desenvolupant a un ritme ràpid, però també és cert que la modernització pretesa es veu atenuada per les rigideses dels vells costums. Es diu, de vegades,: “sempre hem estat generosos”; “la paciència és necessària”; “el canvi és en camí, però va al seu ritme”.
El pla del Regne Unit per enviar a Rwanda els immigrants indocumentats va superar, l’abril del 2023, el seu últim obstacle. Després de mesos de debats i discussions, el Parlament britànic va aprovar una llei que declara el país centreafricà com a “segur” per transferir-hi a sol·licitants d'asil i estrangers que haguessin arribat a les illes britàniques irregularment.
El primer ministre Rishi Sunak va dir que la iniciativa és un "canvi fonamental" en l'enfocament global sobre la migració, ja que "dissuadirà persones vulnerables" d'intentar arribar al país des de l'Europa continental en embarcacions.
L'oposició, activistes de drets humans i les Nacions Unides han criticat el pla, perquè consideren que suposa una violació als tractats internacionals vigents en matèria d'asil i refugi.
Hores després d'aprovar el text, les autoritats van informar que cinc immigrants il·legals van morir en intentar creuar el Canal de la Manxa en petites embarcacions.!!!!!!
Detalls de la iniciativa
L'anomenat "pla Rwanda" preveu que qualsevol sol·licitant d'asil que hagués ingressat al Regne Unit il·legalment després de l'1 de gener del 2022 podria ser enviat a Rwanda, on les seves sol·licituds de refugi es processaran.
Si les peticions són aprovades, a les persones deportades se'ls concedirà l'estatus de refugiats i se'ls permetrà romandre al país centreafricà, el qual fa just tres dècades va ser escenari d'un genocidi i la qualitat democràtica del qual ha estat posada en dubte per organitzacions internacionals .
Als qui se'ls rebutgin les seves sol·licituds podrien demanar establir-se a Rwanda per altres motius o buscar asil en un altre “tercer país segur”. Tot i això, sota cap concepte cap dels deportats podrà tornar al Regne Unit.
La iniciativa, inspirada en un pla posat en marxa a Austràlia anys abans, va ser anunciada el 2022 pel llavors primer ministre conservador Boris Johnson.
I encara que els governs britànic i ruandès van signar a mitjans del 2022 un acord, per mitjà del qual el primer es va comprometre a lliurar-li al segon US$150 milions a canvi de rebre els immigrants, aquest encara no s'ha posat en marxa.
Una sèrie de dictàmens de la justícia europea i una posterior batalla legal dins del Regne Unit que va acabar a la Cort Suprema han frenat el pla.
Precisament per impedir noves fallades judicials que frenin l'enviament dels estrangers il·legals, a finals del 2023 el govern de Sunak va presentar davant del Parlament una llei que blinda l'acord amb Rwanda, en declarar que aquest país és “segur” per rebre els deportats i en la qual tanca les portes als jutges britànics per bloquejar els trasllats d'immigrants.
Veus a favor i en contra
Sunak, que ve d'immigrants indis, ha assegurat que la iniciativa servirà per “dissuadir migrants vulnerables de fer les perilloses cruïlles i trencar el model de negoci de les bandes criminals que els exploten”.
"El pla deixarà molt clar que si véns il·legalment, no et podràs quedar”, va afegir el mandatari.
La BBC calcula que uns 52.000 dels més de 100.000 sol·licitants d'asil que hi ha al país podrien ser deportats els cinc anys vinents, temps que estarà vigent l'acord amb Rwanda.
La iniciativa governamental ha estat criticada internacionalment.
Els alts comissionats de les Nacions Unides per als Refugiats i per als Drets Humans, Filippo Grandi i Volker Turk, respectivament, han demanat a les autoritats britàniques que “reconsiderin” aquest pla i que adoptin “mesures pràctiques” per abordar els “fluxos irregulars de refugiats” i migrants”.
Aquest darrer subtema, per a qui escriu aquest article –una persona que ja comença a ser una mica gran- esdevé del tot incomprensible com tants d’altres que, actualment, emergeixen a la nostra societat.
