Així ho afirma António Guterres, secretari general de l'Organització de les Nacions Unides (ONU), el Dia de les Nacions Unides, que se celebra cada 24 d'octubre. Aquesta data marca l'aniversari del dia que va entrar en vigor la Carta de Nacions Unides el 1945.. Amb la ratificació d'aquest document fundacional per part de la majoria dels signants, inclosos els cinc membres permanents del Consell de Seguretat, l'ONU va néixer oficialment.
No hi ha cap altra organització mundial amb la legitimitat, el poder de convocatòria i l'impacte normatiu de l'ONU. Cap altra organització mundial dona esperança a tanta gent per a un món millor i pot oferir el futur que volem. Avui dia, la urgència de què tots els països s'uneixin, per complir la promesa de les nacions unides, no ha estat mai més gran.
La data ofereix una oportunitat anual per ampliar la nostra agenda comuna i reafirmar els propòsits i principis de la Carta de l'ONU que ens han guiat durant els darrers 79 anys.
Missatge d'António Guterres, secretari general de l'ONU, amb motiu del Dia de les Nacions Unides 2024
Les Nacions Unides van ser construïdes pel món, per al món.
Des de 1945, és el lloc on els països s'uneixen darrere de solucions globals als problemes globals.
Solucions que alleugen tensions, construeixen ponts i forgen pau.
Solucions per erradicar la pobresa, estimular el desenvolupament sostenible i defensar els més vulnerables.
Solucions que proporcionen ajuda que salva vides a les persones que viuen conflictes, violència, dificultats econòmiques i desastres climàtics.
Solucions que anivellin les escales de justícia i igualtat de dones i nenes.
Solucions que aborden problemes que eren inimaginables el 1945: canvi climàtic, tecnologia digital, intel·ligència artificial i espai exterior.
Al setembre, l'Assemblea General va adoptar el Pacte per al Futur, el Pacte Digital Mundial i la Declaració sobre les generacions futures.
En conjunt, aquests acords importants ajudaran a garantir que el sistema de les Nacions Unides s'adapti, reformi i rejovení, de manera que sigui apte per als canvis i els reptes que ens envolten i ofereixi solucions per a tothom.
Però la nostra feina sempre estarà arrelada en els valors i principis a temporals de la Carta de les Nacions Unides i el dret internacional, i en la dignitat i els drets humans de cada persona.
En el món problemàtic d'avui, l'esperança no és suficient.
L'esperança requereix una acció decidida i solucions multilaterals per a la pau, la prosperitat compartida i un planeta pròsper.
L'esperança requereix que tots els països treballin com un sol.
L'esperança requereix les Nacions Unides.
En el Dia de les Nacions Unides, faig una crida a tots els països perquè mantinguin aquest far per al món i els seus ideals.
A escala pràctica, el Dret Internacional Multilateral (DIM) i el Multilateralisme, en si mateix, associat a la Carta de les Nacions Unides, han anat construint al llarg del temps el més ampli conjunt de tractats internacionals multilaterals -del DIM- del que s'hagi dotat mai la humanitat al llarg de la història.
Un tractat internacional multilateral seria, en l'àmbit internacional -i a l'inrevés-, el més semblant que tenim a una Llei d'un Estat Nacional (una llei orgànica de l'estat espanyol aprovada pel seu parlament a Madrid; una llei de Catalunya aprovada pel seu parlament a Barcelona; etc.).
Quan s'arriba a acordar un document que volen que passi a formar part del DIM, l'han de signar oficialment els estats participants que l'han fet i aprovat; després, el document s'ha de ratificar oficialment per un nombre suficient d'estats de l'ONU —aquest nombre sol estar establert en el mateix document en qüestió—; una vegada ratificat per aquest nombre d'estats esdevé i entra en vigor, definitivament, com a tractat internacional multilateral, és a dir, llei internacional multilateral que queda dipositada en un registre ad hoc -especial i/o específic-, de la Secretaria General de l'ONU.
Quan es va anar redactant i finalment aprovar la Carta de l'ONU, les cinc potències mundials que guanyaven la 2a guerra mundial —els vencedors finals, doncs, d'aquella terrible guerra—, ja havien anat autoconstituït-se com a «Consell de Seguretat del món sencer». De fet, ells mateixos van propiciar i fer possible la redacció i aprovació de la Carta del 1945 i, per això, ja s'especifica en el text analitzat: «inclosos els cinc membres permanents del Consell de Seguretat».
Ja estava clar, doncs, des del "pre" començament, que en el Consell de Seguretat de l'ONU, cinc estats —EUA, Anglaterra, França, Rússia i Xina— hi tindrien un seient permanent i el dret a veto. Aquestes característiques ben singulars i poderoses, que tindrien aquests estats com a guanyadors de la 2a guerra, s'estenien, de fet, a molts altres racons de la mateixa Carta.
És en aquest sentit que el Multilateralisme començava el seu camí a la història amb una primera roda i mitja ben punxada. Però les limitacions inicials no es varen pas acabar aquí, ans al contrari. Alguns articles de la mateixa Carta són, o com a mínim han estat, fins i tot pitjors que el ja considerat i que hom pot entendre o considerar com a fruit de la història.
En el «Capítol 1. Propòsits i Principis» de la Carta, tenim com a referències molt limitadores del multilateralisme inicial les següents:
Aquestes afirmacions de la sobirania "absoluta" dels estats davant dels temes i les propostes necessàries per a solucionar els problemes internacionals acabarà sent —des del meu punt de vista— el llastre més important de l'organització i, sobretot, de la implementació de tot allò (de tantes i tantes coses) que les Nacions Unides haurien donat de sí mateixes en els diferents "tempus" històrics.
Efectivament, quan avui diem que hem de parlar de l'ONU, del que realment hem de parlar, urgentment i primer que res, de quin «nou multilateralisme» ha d'emergir per governar democràticament el món.
