Un any més el 8M es consolida com una data que ens esperona a reflexionar sobre qui és la dona, com es conforma socialment i quines barreres experimenta. La dona, que suposa el 50% de la gran massa de persones que habiten el planeta, sovint conviu amb moltes dificultats per la seva pròpia condició de dona, mare, germana, àvia, amiga o esposa.
Tot i que el reconeixement social i polític de les dones ha evolucionat a passes agegantades en l’últim segle, la dona encara és símbol de resistència i lluita per aconseguir una paritat de gènere: un objectiu que continua essent utòpic per qualsevol comunitat o país del món.
Sense anar més lluny, el CIS (Centre d’Investigació Sociològic) va emetre un estudi recent (aquest passat novembre de 2023) sobre la “Percepció sobre la igualtat entre dones i homes i estereotips de gènere”. Alguns dels resultats il·lustren que un 44,1% dels homes creu que “s’ha arribat tant lluny” en la igualtat que se’ls discrimina a ells. També, un 45,7% nega la bretxa salarial entre homes i dones. Mentrestant, segons un mapa de la ONU del 2020, la dona representa només un 6% de les presidències d’Estat o Govern a tot el món i el 72% de les dones enquestades pel CIS asseguraven tenir pitjors condicions per conciliar que els homes.
Les estadístiques són una mostra que ens situen en un espai-temps determinat i que configuren una fotografia social per entendre els diferents contextos més enllà de les nostres fronteres o cercles socials. Perquè la realitat és molt diversa segons des d’on la miris. La realitat d’una dona blanca europea, tot i tenir els seus propis reptes, mai serà la mateixa que la d’una dona racialitzada que neix i habita en un país com Senegal, Bangladesh o Bolívia. De fet, la realitat de gran part de les societats del sud global s’acarnissa especialment en les dones que sovint, tot i dur el pes de l’engranatge econòmic, social i familiar, són percebudes com a ciutadanes de segona. Aquesta paradoxa, ja coneguda i reconeguda en l’àmbit públic, es traspua al terreny privat i familiar arribant a causar una de les grans xacres de l’últim segle: els feminicidis.
Tanmateix, la gravetat d’un feminicidi no és només la mort; trasbalsadora, implacable, irreversible. Ho és també la vida d’aquesta dona que durant anys pateix a les seves carns el tracte dèspota, l’amenaça constant, el rebuig, la injúria del marit, la invalidació de qualsevol opinió, la culpa i, en resum, la misogínia. Una misogínia que es retro-alimenta entre l’esfera pública i l’esfera privada i que manté a la dona en un estrat inferior: amb més analfabetisme, amb més desocupació laboral i amb menys oportunitats d’erigir-se propietària de la seva vida i, sobretot, amb menys capacitat econòmica que li permeti prendre les seves decisions. Perquè la dona segueix essent avui el rostre de la pobresa al món.
Justament per aquest motiu, Mans Unides treballa incansable en més de 81 projectes destinats a la promoció dels drets de les dones i l’equitat entre gènere. Sabem que si treballem en ares a canviar l’imaginari col·lectiu sobre el paper de la dona en les societats més empobrides, podrem propiciar una dona empoderada, enfortida i independent que convisqui amb menys desigualtat respecte els seus companys homes.
En països com Bolívia on les xifres segueixen essent esfereïdores: només aquest 2024 ja s’han registrat 12 feminicidis al país, treballem des de 2009 amb el centre Juana Azurduy a la ciutat de Sucre. Aquest soci local, amistosament Centro “Las Juanas”, és un espai de sanació i recuperació de la identitat i la vida per moltes dones que pateixen violència masclista a la ciutat. L’assistència s’inicia des de donar-los aixopluc per a elles i els seus fills i filles fins a la gestió legal dels seus drets o l’acompanyament psicològic i emocional per poder reconstruir la seva identitat i empènyer-se cap a un futur lliure de violència.
Altres dels projectes amb els que estem vinculats és a Equador amb les comunitats de dones indígenes. Aquestes comunitats que habitualment viuen allunyades dels nuclis urbans, experimenten molt tipus de discriminacions, tant per la seva ètnia com pel seu desconeixement educatiu. Aquest clima, propicia un caldo de cultiu òptim que afavoreix les violències de gènere.
Per això, Mans Unides ha iniciat una col·laboració amb els socis locals de CESA (Central Equatoriana de Serveis Agrícoles), la Fundació Maquita i la Fundació Nosotras con Equidad, per dura terme el programa de “Resiliència socio-econòmica de les dones indígenes i camperoles de Chimborazo i Turngurahua en el context de post-pandèmia” que ajudarà a les dones camperoles a enfortir la seva resiliència socio-econòmica amb un programa que invertirà més de 3 milions d’euros en 38 comunitats rurals a la serra central d’Ecuador.
Per tant, retornant a les estadístiques del CIS i de la ONU de l’Espanya actual, ens podem qüestionar com un retrocés en la percepció dels drets de la dona aquí i avui pot influir dramàticament en la dona d’allà i de l’endemà. Aconseguir un enteniment de que l’autonomia, la igualtat i els drets de la dona no són només una reivindicació pròpia sinó un clam que traspassa fronteres, races, i classe social, és un guany per totes les que habitem aquest planeta.
I l’última xifra: segons Nacions Unides, avui, 1 de cada 10 dones viu en la pobresa extrema i, si continuem les tendències actuals, d’aquí al 2030 s’estima que 342,4 milions de dones i nenes encara viuran amb menys de 2,15 dòlars al dia.
Anna Frigola
