Nuestras Madres és una pel·lícula dirigida per César Díaz que dóna el testimoni de les víctimes de la Guerra Civil Guatemalenca. La cinta va obtenir el Premi Càmera d'Or a Cannes i el Premi Cooperació Espanyola a Sant Sebastià per la seva gran contribució al desenvolupament humà, l'erradicació de la pobresa i el ple exercici dels drets humans.
Dijous passat 20 de febrer, Mans Unides va convidar per sorteig a la preestrena de Nuestras Madres una pel·lícula que ens recorda la importància de la lluita pels Drets de la Dona i els Drets Humans.
Entre els assistents, destaquem les declaracions d'un grup d'estudiants del Màster Universitari en Polítiques Públiques de la Barcelona School of Management – Universitat Pompeu Fabra:
Mayra Amoretti Casas
Advocada
Pontificia Universdad Católica de Perú
“Em va cridar molt l’atenció que la pel·lícula no usés molts elements acústics o uns altres, sinó per contra hi havia silencis que transmetien fins i tot més, com la impotència o sofriment dels afectats en aquest context. Així, per exemple, les tomes de cadascuna de les dones grans que demanaven ser rescabalades per l'Estat; a causa de la mort dels seus familiars i el sofriment que els va comportar viure en carn pròpia la guerra civil.
Les dones conduïdes per les seves mirades fermes fent front al viscut amb molt de dolor, però al mateix temps contemplant la desesperança de diversos anys per no ser escoltades, les arrugues que dibuixaven el rostre d'aquestes dones denotaven com havien estat marcades a profunditat pel temps d'impunitat que van haver de suportar”.
Pablo Berthely
Advocat
Universidad Nacional Autónoma de México
“Em sembla que és una pel·lícula el major valor de la qual, més enllà dels mèrits tècnics que no són pocs, és ser un exemple inesborrable del poder que té la ficció per a fer justícia.
Nuestras Madres és una reivindicació de justícia a una generació de dones però, també, és una reparació de la veritat històrica per a tots els joves que vam néixer després dels atroços fets ocorreguts a Guatemala a principis dels anys 80. És una emotiva expressió artística que té major abast, sens dubte, que els esforços polítics, acadèmics o periodístics”.
Teresa Laguna Romero
Psicóloga clínica i Clínica Psicoanalítica
Pontificia Universidad Católica de Perú
“Com a peruana, aquesta pel·lícula m'ha permès recordar l'agonia i el sofriment pel qual molts dels meus compatriotes van travessar en els anys 80; permetent-me recordar a aquelles comunitats que van patir a causa del Conflicte Armat Intern.
És impossible pensar que es pugui oblidar el viscut; no obstant això, aquesta pel·lícula ens mostra que almenys – a través de la troballa dels cossos de les víctimes i el lliurament als seus familiars-, els supervivents poden començar a donar-li un nou sentit a les seves vides.
Així, Nuestras Madres ha aconseguit col·locar enfront de nosaltres la realitat de molts països llatinoamericans que -havent passat ja anys- encara té víctimes per reparar.”
Sofía Abarca
Advocada
Universidad de Costa Rica
“Com a centreamericana, la pel·lícula va tocar fibres sensibles en mi.
D'una banda, va ser molt significatiu acostar-me una mica més a la història de la meva regió i veure, amb dolor, l'homenatge a les dones víctimes del conflicte, però, d'altra banda, em preocupa el poc que sabem del nostre propi passat i el poc que aquest coneixement s'incentiva.
És urgent que ens apropiem de la nostra història, de les nostres arrels, i fem de totes les lluites d'aquestes dones i tantes que continuen sofrint pel desgast social que els conflictes han provocat a Amèrica Central”.
Rodrigo Huesca
Ciències Polítiques
Institut Tecnològic Autònom de Mèxic (ITAM)
“Les nostres mares és una obra que no et deixa indiferent. Aquesta pel·lícula que busca retratar la realitat Guatemalenca, i la forta commoció que la guerra civil deixa fins avui entre els seus habitants, aconsegueix transcendir les fronteres del país i fer de veu d'altres latituds llatinoamericanes. El dolor, la violència i la impunitat que es reflecteixen entre les seves escenes resulten el comú denominador d'una regió amb una concepció sui géneris de la moralitat i de la guerra.
En veure-la, l'espectador queda immers en una història que, si bé rep nom i cognom per a efectes cinematogràfics, no té rostre. És una narració que es repeteix una vegada i una altra, al llarg del temps i al llarg de l'espai entre centenars de dones, homes, nens i nenes de tot el continent.”