La presidenta-delegada de Mans Unides Lleida, Rosa Pla, acaba de fer, a finals de 2018, un viatge de formació a Ruanda per visitar els projectes de Mans Unides en aquell país. Pel seu interés, reproduïm a continuació el text amb el seu testimoni:
Les impressions del viatge a Ruanda
Vaig tindre l'oportunitat d'anar a veure alguns dels projectes que Mans Unides fa a Ruanda. Amb molta il·lusió, ja que és un país en què la seva història recent, el genocidi entre les dues ètnies principals, els Hutus i els Tutsis, em cridava molt l'atenció.
El paisatge, la natura exuberant, que és el que primer veus és molt bucòlic, l'has vist tantes vegades, en reportatges llibres, pel·lícules... però el més important de tot són les persones.
La mirada dels nens i nenes que malgrat no tenir res, aquesta paraula utilitzada literalment, només tenien el que portaven. La seva generosa acollida que de vegades, fins i tot, et provocava un sentiment de vergonya una vertadera lliçó de compartir i d'acollir, que aquí "els països desenvolupats" s'ha perdut totalment. És l'orgull d'aquestes petites grans i humanes persones, on ens porta els diners? El poder que exercim sobre aquests pobles?
M'ha impresionat la força dels nois i noies adolescents pel seu esperit d'esforç, superació, responsabilitat amb ganes de lluitar per sortir-se'n, tenen l'oportunitat de formar-se, gràcies a les escoles de formació professional dels projectes de Mans Unides, confecció, fusteria, paletes, informàtica que els podrà portar a futur més pròsper.
I uf... et fa sentir malament el món rural, aquelles cases que només tenen 4 parets i una sola sala per a 9 persones. Els nens juguen descalços però, ells no es punxen als peus, és el seu hàbitat natural, tampoc crec que es queixin per què s'avorreixen, doncs en sortir de l'escola els toca anar a buscar aigua, unes garrafes que pesen més que ells se les posen al cap i som-hi, o bé anar a buscar llenya al camp o al bosc per a fer el menjar no es queixen, és el que el toca, què es pot sentir en aquests moments? Un mal de panxa, incomoditat i et porta a pensar en els nostres nens sobreprotegits, què fem....?, i les mares?, tot el dia amb els petitons a l'esquena fent les seves tasques al camp o bé als petits horts i cooperatives que Mans Unides els fa, després quan es treuen els nens de l'esquena els fan massatges a les cames i braços, què sabies són!, saben que han d'activar la circulació de la sang, és que han vist fer tota la vida.
Jo resumiria l'experiència com una gran lliçó de vida inoblidable donada, per les persones d'un gran poble, que no es mereix la vida que té.
Rosa Pla
Presidenta-Delegada
Mans Unides Lleida
