A Orient encara li donen importància al silenci, a la mirada atenta a l'altre. Va ser impressionant veure com captaven les meves emocions les dones tribals lambadi, que no m'havien vist mai. Per a elles és molt important la terra, i la maternitat forma part d'ella. Potser no ens enteníem, perquè elles parlaven indi, un dels molts dialectes, però compartíem la maternitat, amb una senzilla mirada, amb gestos. Va ser un preciós privilegi compartir amb elles. No tenen res i ens obrien les portes de les seves cases i els seus cors agraïts, ens comptaven les seves experiències, els seus anhels i somnis, els dàlits (descastats). Record amb quin respecte entrava, quina pobresa però alhora quina gran dignitat. Eren dones que havien recuperat la veu i, quan tot el poble venia a escoltar-nos, elles agafaven el micro i comptaven la seva experiència somrients i esperançades. Totes les altres que havien vingut a veure'ns, les escoltaven admirades pensant que volien ser com elles. Em deien “saps per què estic molt contenta? Perquè a les meves filles no els passarà com a mi. Gràcies a vosaltres ja poden anar al col·legi, la nostra realitat està canviant, s'està transformant”.
Moltes sensacions i sentiments continuen ressonant en el meu interior. Encara conservo les imatges de les seves mirades i les seves cares en la meva memòria, mai les oblidaré. La seva vida canviarà. Sí, a poc a poc s'està transformant. Les protagonistes són elles, tot esforç que fem des d'aquí és poc per a ajudar-los. Amb un euro que paguem, estem retornant la dignitat a aquesta dona i la capacitat que les seves filles, i les filles de les seves filles, la família sencera canviï i, alhora demà, tot el seu poble.
Caminar entre els slums, veient una extrema pobresa, entre vaques, porcs, gossos i molta brutícia amb una olor insuportable, i els nens que sortien al nostre voltant a saludar-nos… Entre cartons, plàstics, escombraries i aigües brutes, allí és on Mans Unides porta la dignitat a aquestes persones que l'han perdut.
Hi ha un gran contrast amb el nostre dia a dia, vivim vides superficials, estem distrets amb tantes coses supèrflues, preval el nostre JO, la mirada constant; el focus és l'ego superlatiu, és el que impera al nostre voltant, ens hem oblidat de plorar, no escoltem a l'altre, al pobre, el necessitat, ens molesta, l'obviem. Us animo a fer-vos aquesta pregunta: sóc jo la resposta a la injustícia?
