El pare José Luis Orpella porta gairebé 30 anys treballant a Kenya i ha posat en marxa nombrosos projectes de desenvolupament per millorar la vida de les persones més necessitades de la diòcesi de Garissa, on porta a terme la seva missió.
Parlem amb José Luis Orpella, el nen que va voler ser artista, però va acabar treballant com a metge a Kenya, on, com ens diu, va saber seguir «les petites llums que li va posar Déu al camí» per convertir-se en sacerdot.
Kenya s'ha desenvolupat en els darrers 20 anys, però a costa d'un gran deute. Aquest creixement no es reflecteix en l'àmbit de la persona del carrer. Els contrastos es veuen clarament: hi ha una gran pobresa i una classe molt alta relacionada amb els polítics.
Pel que fa a Garissa, quan t'endinses en les zones rurals, és com si el temps s'hagués aturat fa 100 anys. La vida és el dia a dia, amb tradicions molt arrelades i difícilment canviables. Les persones viuen en pobresa absoluta, sense res a les butxaques, amb l'estómac buit, sense una educació adequada i, tot i que innocents, també desconfiats. Però amb el treball constant i molta paciència s'ha vist una millora general.
Més del 95% de la població de la diòcesi és de religió musulmana i de l'ètnia somali, el que influeix molt en tots els aspectes de la vida diària. Per la inestabilitat a Somàlia moltes persones es refugien en el camp de Dadaab, un dels més grans del món i això afecta la seguretat i la convivència a la regió.
A més, el grup islamista Al-Shabbaab està molt actiu a Somàlia i la frontera és un colador de terroristes, sobretot al nord de la diòcesi. Però també és cert que la inestabilitat depèn d'altres factors com la pobresa, la lluita de clans somalis i la política de la zona. Molts kenyans s'han allistat a les files dels grups jihadistes a causa de la pobresa i la manca de treball. És una barreja de desesperació i de no tenir res a perdre, al costat del desig de ser reconegut i l'esperança de guanyar un sou.
L'aprenentatge més gran d'aquestes emergències ha estat el fet de comprendre la necessitat d'enfortir a la població perquè prengui iniciatives d'autoajuda i estalvi per estar més preparats davant inundacions i sequeres.
L'Església catòlica compleix un important paper en aquesta difícil situació, sempre des de dos grans fronts: l'educació i el desenvolupament. A escala local estem en contacte diari amb la població musulmana en una simbiosi constructiva d'ajuda mútua, sobretot en els centres de salut, escoles, programes d'ajuda assistencial, projectes agropecuaris, menjar, etc. Per aquesta raó, l'Església catòlica està molt reconeguda en aquesta regió essencialment islàmica. El nostre és ser testimoni de l'amor i la misericòrdia de Crist sense, de vegades, poder nomenar-lo, però que es fa realitat en el servei al més necessitat.
La pandèmia del coronavirus ha empitjorat una situació que de per si ja era difícil. La restricció de moviments ha disminuït el contacte amb la gent, el proveïment de productes essencials, les importacions i la vida social i religiosa. Els nens i joves han perdut molt de temps en estar les escoles tancades. Però aquesta situació ens ha fet buscar altres iniciatives per estar a prop dels que pateixen.
L'aprenentatge més gran d'aquestes emergències ha estat el fet de comprendre la necessitat d'enfortir a la població perquè prengui iniciatives d'autoajuda i estalvi per estar més preparats davant inundacions i sequeres. En aquest sentit, a través de l'oficina de desenvolupament de la diòcesi, estem posant en peu estratègies de formació de les comunitats locals i de resiliència davant desastres naturals.
No m'agradaria entrar en disquisicions de política internacional ni en teories demogràfiques i d'un passat colonial amb més defectes que encerts, i encara que en certs sectors es valora més una vida del primer món que la d'un africà, prefereixo quedar-me amb el principi que Déu ens ha creat a tots iguals i el respecte a la dignitat humana i lluitar perquè cada persona tingui les mateixes oportunitats per desenvolupar-se i participar de la construcció del món. De fet, com ja s'ha vist en alguns casos, Àfrica està ajudant al món i en els anys que venen serà una part essencial per a la sostenibilitat de la planeta.
El meu missatge va l'uníson amb el de Mans Unides, ja que és la meva experiència de tots aquests anys a Kenya: com més dónes, més reps; com més et sacrifiques, més persones trobes que t'ajuden a aixecar-te; com més solidari s'és amb les misèries humanes, més ens fem constructors de dignitat. Fent-me ressò de l'encíclica de papa Francisco Fratelli Tutti, la nostra solidaritat ens farà més germans i més sensibles a una societat ferida.
Així doncs, animo a contagiar-se de solidaritat i ser efectius portadors de felicitat i de llum allà on més es necessiti.
Entrevista de Marta Carreño. Departament de Comunicació de Mans Unides.
Publicada originalment al nº 215 de la Revista de Mans Unides.
