«Crònica d'una Guajira ferida»

«Crònica d'una Guajira ferida» és el relat impactant de la realitat que viuen les comunitats indígenes al desert de La Guajira, que descriu la desesperança, la pobresa i l'abandó en què viuen les persones en aquesta regió, i com l'estat de coses inconstitucional ha desencadenat a la mort de molts menors wayuu. L'article relata la visita d'un grup d'experts que, a través dels seus ulls, es troben amb les cares i les històries dels que habiten a les ranxeries de La Guajira, amb l'esperança de trobar una solució a la ferida oberta que ha sagnat durant anys.

El so de l'escombreta matiner, que retira dels carrers les escombraries que han arrossegat el torb nocturn, es veu anihilat pel motor de les 4x4 que comencen a habitar els carrers, molt abans que els accelerats col·legials comencin a la marató habitual de la setmana.

Des de les habitacions, comencen a sortir els espectadors i convidats a qui la calor de primera hora del matí els fa presagiar l'ardent jornada que els té preparada el desert. El sol encara no ha sortit i el rellotge comença a marcar el frenètic ritme de les vies, que, com a venes obertes, descobriran l'agonia d'un cos que ha patit durant anys, amb una ferida oberta per la qual s'han drenat les ànimes de centenars d'innocents i indefensos.

La serpentejant caravana blanca comença a anunciar la seva arribada, coberta per la pols...

En arribar a les ranxeries, els ulls s'omplen de rostres, de mantes de colors, de nens, de pobresa, d'abandó, d'aigües tèrboles, de cuines buides, de cases desballestades, d'escombraries, de vells rètols que anunciaven la presència de l'estat amb programes que intentaven complir, encara que fos per una vegada, la visita de rigor. Però sobretot s'omplien de solitud i desesperança, s'omplien d'homes, dones i nens que comptaven la set, la gana, l'aïllament, els morts, els malsons i els presagis de desaparèixer enterrats sota les aspes del vent i els panells del sol. , que reclamen com a seu el territori.

Àgilment, es registraven les queixes, les angoixes i reclams que, en diferents idiomes, parlaven del dessagnament que ha patit la regió durant tants dies i que s'evidencia als petits taüts que avui reposen en el silenci dels cementiris.

Una darrere l'altra se sumaven les ranxeries des de Riohacha fins a la zona nord extrema com a fotocòpia de necessitats i promeses incomplertes, i que, sense importar que fossin un barri perifèric o que es trobessin a cinc hores de distància de la població més propera, totes semblaven foranes al seu propi territori.

Amb la nit arriba la incertesa de recórrer camins desconeguts, guiats per experts "baquians" que, superant les jornades, conduïen els seus equips a l'inici de la jornada vinent. Però el descans no arribava amb la nit, ja que les promeses i els treballs pactats per les entitats de l'Estat i les incrèdules comunitats, es plasmaven diàriament en actes de compliment que recordaven diàriament els nous compromisos pactats davant del magistrat.

Dia a dia se sumaven noms, anys, històries, vides que aportaven a l'expedient les proves d'un estat fallit de Sentències que s'enterren les unes sobre les altres, com els pneumàtics que sucumbeixen als bancs de sorra de les inconcluses vies del territori.

Al final de la setmana, l'única cosa evident era el que estava absent del territori: les vies inexistents, els plans d'aigua incipients, els models d'atenció intercultural poc eficients, l'escassa alimentació, les brigades de salut que arriben amb les visites judicials per a intentar tapar la desatenció, els centres mèdics sense condicions, les escoles sense alimentació ni transport i les ordres de la Sentència T-302 de 2017, que aquesta setmana compleix 6 anys des de la seva publicació i 5 des de la seva notificació, sense que encara existeixi un pla d'acció que n'evidenciï el compliment.

Novament, des de les atapeïdes sales d'espera que intenten tornar a la "normalitat" als seus visitants, alguns se'n van amb un reporti nou a les seves milles aèries i amb fotos exòtiques del territori que va passar sobre ells, sense que ells entenguessin la seva profunditat i complexitat. Altres se'n van amb la sensació de la tasca completa i amb un reporti de tranquil·litat en un territori que ha normalitzat la mort com el pa de cada dia.

No obstant això, alguns amb un convenciment profund del treball urgent que s'ha de desenvolupar per salvar centenars de nens, se'n van amb els compromisos de donar un impuls a la Sentència i d'unir els esforços que fossin necessaris per aconseguir que l'Estat de coses Inconstitucional abandoni una vegada per tot el territori.

El cronòmetre torna a començar el recompte en espera que un nou pronunciament judicial sigui el pal·liatiu necessari perquè aquesta bomba de temps, en què s'ha convertit el territori, no esclati en una inevitable bomba social que ha encès la metxa de la injustícia.

La Sentència T-302 del 2017, que traçava la ruta per a la superació de l'Estat de Coses Inconstitucionals declarat per la Cort Constitucional a La Guajira -departament colombià del mar Carib-, per la violació massiva, sistemàtica i generalitzada dels drets dels nens i nenes indígenes wayuu (o guajiros) i que es va evidenciar amb la mort de més de 4.000 nens en els darrers 8 anys, per malalties relacionades amb la desnutrició. Aquesta Sentència ordenava la creació d'un pla d'acció en 6 mesos que aconseguís adoptar les mesures necessàries per preservar la vida i la integritat personal dels nens i les nenes de les comunitats d'Uribia, Manaure, Riohacha i Maicao del poble wayuu en aquest departament colombià.

Mans Unides treballa amb Fucai des de l'any 2009. Des d'aleshores hem portat a terme 17 projectes, per un import proper a 1,5 milions d'euros. El treball s'ha dut a terme als departaments de l'Amazònia, Cauca i La Guajira. El principal objectiu d'aquests projectes és la defensa dels drets dels pobles indígenes, amb especial atenció a la població infantil.