Als països en desenvolupament, les dones propietàries de terres no arriben al 20 %.
Segons l'ONU, «les dones rurals són agents clau per aconseguir els canvis econòmics, ambientals i socials necessaris per al desenvolupament sostenible, però l'accés limitat al crèdit, l'assistència sanitària i l'educació es troba entre els reptes a què s'enfronten ».
La desigualtat entre home i dones, present en molts aspectes de la vida, es trasllada per igual al món rural. Si les dones rurals poguessin accedir als mateixos recursos que els homes, es podria arribar a aconseguir una disminució de la fam, a nivell mundial, de prop del 17%, afirma la FAO.
Moltes vegades, i atès que el gruix del flux migratori el solen ocupar els homes, són les dones les que queden al càrrec de les plantacions i zones de cultiu als seus països d'origen. Tot i això, mentre elles representen el 40 % de la força laboral mundial, menys del 20 % són propietàries de les terres que conreen.
Aquest baix índex de propietat redueix la seguretat de rebre un salari fix, els resta capacitat de decisió a casa i comunitats i, de vegades, frena l'accés als crèdits bancaris, els quals podrien ser-los d'ajuda per arrencar un negoci propi o millorar producció agrícola.
Si a això els sumem que amb prou feines el 2 % de les dones rurals de les poblacions més empobrides del planeta completen els estudis de Secundària, ens trobem que les barreres per accedir a un futur millor són encara més altes.
Una altra dada alarmant és que al voltant del 30% de les dones rurals no disposa de personal sanitari a les rodalies quan arriba el moment de donar a llum, pel 10% de dones urbanes que s'enfronten a aquesta problemàtica.
Des de Mans Unides, i unint-nos a la proclama de l'ONU, afirmem la necessitat d'«unes zones rurals on aquestes agricultores i ramaderes, moltes part de l'economia informal i simultàniament mantenidores de casa seva, puguin comptar amb les mateixes oportunitats que els homes».
Per a l'ONU Dones, l'apoderament de les dones i les nenes rurals necessita: