Armar-se de valor per a tornar a viure

La lluita contra la discriminació de les vídues a l'Índia.

La historia de Sandhya, casada a los 13 años y viuda a los 25.

Com la major part de les dones índies de la zona rural, Sandhya vesteix amb polseres, colors brillants i en el seu front es pot distingir el bindi, aquest element decoratiu en forma de gota entre les celles que, tradicionalment, llueixen les dones casades. Fins aquí tot normal en una dona índia. El particular d'aquesta història és que Sandhya és vídua des dels 25 anys. I ser vídua a l'Índia és poc menys que una condemna.

 

Encara que l'Índia moderna s'esforça per ocupar un lloc entre els països més desenvolupats, encara ha de combatre molts «dimonis socials», entre els quals es troba la discriminació contra les vídues «basada en supersticions i pràctiques ancestrals», explica Shoury Reddy, director de Bala Vikasa, soci local de Mans Unides que treballa fent costat a dones vídues en els estats de Telangana i Andhra Pradesh.

 

«Em vaig quedar vídua amb 25 anys, i la família del meu marit em va rebutjar perquè deien que jo era la culpable de la seva mort», relata la jove Sandhya a l'Índia.

Viudas en India - Manos Unidas - Foto Bila BikasaPanthini, el poble on viu Sandhya, se situa en Telangana, un estat on la potent indústria entorn de la capital, Hyderabad –coneguda també com «Cyberabad», pel gran nombre d'empreses de programari que alberga– conviu amb tradicions profundament arrelades que es manifesten amb més força en l'entorn rural i que, per a una dona vídua, suposen marginació i abandonament.

A Sandhya la van casar amb només 13 anys. A partir de llavors, va passar a formar part de la família del seu marit i, mentre aquest va viure, tot va ser bé. Però, quan va morir, mai van tornar a tractar-la amb el mateix respecte. Les llàgrimes tornen als seus ulls quan relata què va suposar per a ella la mort del seu espòs: «Em vaig quedar vídua amb 25 anys, sense ingressos i a càrrec dels meus fills i del deute que vam contreure en arrendar uns terrenys. I la família del meu marit em va rebutjar perquè deien que jo era la culpable de la seva mort», relata Sandhya.

Viudas en India - Manos Unidas - Foto Bila Bikasa

VULL RECOLZAR PROJECTES COM AQUEST

«Per què hem de veure-li la cara tots els matins?»

La discriminació per raó de gènere que impregna moltes de les estructures socioeconòmiques a l'Índia és especialment sagnant amb les vídues. Shoury Reddy ho explica amb un clarificador exemple: «Un vidu de 60 anys pot tornar a casar-se sense problema, mentre que una jove vídua de 20 anys no pot fer-ho sense sofrir la difamació o escoltar les burles deshumanitzades de la comunitat».

Sandhya va viure en primer persona la marginació i el menyspreu dels seus veïns: «Vaig estar tres mesos sense sortir al carrer i, quan ho vaig fer, sentia els meus veïns comentar: “Si s'ha quedat vídua, per què hem de veure-li la cara tots els matins?”».

«Un vidu de 60 anys pot tornar a casar-se sense problema, mentre que una jove vídua de 20 anys no pot fer-ho sense sofrir la difamació o escoltar les burles deshumanitzades de la comunitat».

La tradició impedeix convidar a les vídues a les celebracions per ser considerades un mal presagi. «Tampoc se'ls permet beneir als seus propis fills en les seves noces –lamenta Shoury Reddy–. Un vidu pot anar on vulgui, beneir a qui vulgui, portar la roba que desitgi. Ni tan sols les famílies provinents d'una certa classe i entorn, que d'alguna manera estan superant aspectes d'aquesta tradició, són capaces d'aconseguir-ho per complet», continua el promotor d'una iniciativa que tracta d'impulsar l'apoderament de les vídues, ajudant-les a «reajustar les seves vides», a superar el trauma i a aprendre noves habilitats per a guanyar confiança en si mateixes, viure amb esperança i ser autosuficients.

 

Viudas en India - Manos Unidas - Foto Bala Bikasa

«Així va ser com va començar a canviar la meva vida»

Aquest projecte, en el qual Mans Unides no va dubtar a involucrar-se i que ha comptat amb suport financer de la Diputació de Lleó, ha canviat la vida de Sandhya i la d'altres 220 dones vídues.

«Als tres mesos d'enviduar, els de Bala Vikasa van venir al meu poble. I la meva veïna els va parlar de mi: jove vídua i amb fills que no s'atrevia ni a sortir de casa… Van venir a veure'm, em van explicar el que feien i em van convidar a les seves reunions. Em van convèncer per a sortir i em van dir que estaria millor si acudia a alguna de les seves xerrades», relata Sandhya. «Quan vaig assistir a la primera reunió vaig estar plorant tot el dia, perquè els meus problemes, al costat dels quals comptaven les altres dones, em van semblar insignificants. Així va ser com va començar a canviar la meva vida».

Viudas en India - Manos Unidas - Foto Bila Bikasa

 

Viudas en India - Manos Unidas - Foto Bila BikasaMesos després, quan tornava d'un d'aquestes trobades, Sandhya va veure a unes dones que treballaven en una gasolinera i la preocupació pel futur dels seus fills i l'après en les xerrades van ser l'esperó que li va permetre «armar-se de valor» i preguntar si hi havia alguna vacant. «Per sort hi havia un lloc i vaig acceptar el treball sense pensar-lo», explica emocionada.

«Durant gairebé un any la gent va parlar a la meva esquena. Jo sortia de casa abans de les 8 del matí i tornava a les 8 de la tarda… Tots els dies. I la gent murmurava sense parar, fins que un grup de persones de la meva comunitat va passar un dia per la gasolinera i em van veure allí. Van comptar a la gent del poble que treballava “com un home”, de manera molt eficient i, a partir de llavors, em vaig guanyar el seu respecte».

Les reunions van anar obrint nous camins en la vida de Sandhya. «Gràcies a un advocat que va venir a una xerrada, ara soc capaç de parlar amb seguretat amb la meva família política i exigir els meus drets», relata, per a referir-se després a una frase d'un pandit, un savi, que li va inspirar per a canviar un altre aspecte molt important de la seva vida: «El marit no li dona a la seva dona el bindi, ni flors ni polseres, quan neix… Les vídues no haurien de sofrir discriminació. Això no està escrit en cap llibre sagrat». Aquest va ser el dia en què la seva existència va tornar a omplir-se de lluentor i color.

VULL RECOLZAR PROJECTES COM AQUEST

Text de Marta Carreño. Departament de Comunicació. 
Aquest article va ser publicat en el nº 217 de la Revista de Mans Unides

També et pot interessar

Subscriu-te a la newsletter

Informar-se és el primer pas per actuar.

Subscriu-te