Preguntes sense resposta del pare Álvar Sánchez després dels successos a la frontera de Melilla.
Mai no hauria volgut el pare Àlvar Sánchez, convidat especial per presentar la Campanya de Mans Unides "La nostra indiferència els condemna a l'oblit" , escriure la reflexió que avui compartim amb vosaltres. Els últims esdeveniments a la Frontera Sud, a la tanca que separa el Marroc de Melilla, han mogut aquest jesuïta, dedicat en cos i ànima "al desafiament d'oferir l'assistència necessària a les persones migrants en situació de vulnerabilitat a Nador" a plantejar-se interrogants per als que, avui dia, possiblement ningú tingui resposta.
Una persona molt feble i malalta surt per fi de perill. Es resol favorablement un altre cas d'asil. A la residència s'escolten els resultats de les classes espanyoles. Les dones migrants fan broma a l'acollida. Hi ha sensibilització al garatge i a dalt reunió d'articulació. El taller de costura prepara amb cura el final de curs amb una exposició. Unes voluntàries tornen d'Aaiun havent completat una audaç investigació. Altres omplen de color, capbussades i somriures els matins dels més petits. Altres es disposen a portar els tallers sobre drets on val més no dir. Una altra edita vídeos amb una sensibilitat i atreviment que espanta d'emoció. Un altre se serveix dels recursos de ràdio ECCA per assajar una nova innovació al Centre Baraka. A l'església, els primers a gaudir de l'exposició sobre Sant Charles de Foucauld són amics musulmans i un grup de jueus. És com si l'Esperit ens xiulés a l'orella que la seva obra no té fronteres.
I tant és així, que no t'expliques com en un lloc de semblant benedicció ia l'abraçada de tanta tendresa celebrada a la festa del Sagrat Cor de Jesús i la de l'Immaculat Cor de Maria, més de 30 persones hagin perdut violentament la vida.
Com aconsegueix algú convèncer-se de la necessitat de protegir una tanca al preu de desprotegir la vida humana?
Com tria un territori reforçar controls i mesures per impedir a persones arribar-hi, en lloc de reforçar els mitjans al seu abast per protegir les seves vides i assegurar el compliment dels seus drets?
Potser algú escolliria renunciar a la nostra interdependència i vulnerabilitat comuna, a la nostra humana veritat, la que s'alegra en protegir la vida del migrant com la de qualsevol familiar?
Què fa que unes vides siguin més dignes de protecció que d'altres? Què fa que unes vides siguin més dignes de dol que d'altres? Compartiu un continent d'origen?
No ens adonem que la vulneració dels drets humans de l'altra persona és la vulneració dels nostres drets?
Que potser no sentim veritat i consol quan afirmem que totes les vides mereixen ser plorades perquè no hi ha morts menys doloroses que altres?
Hi ha setmanes en què la llum semblava voler-nos encegar, conscient de la importància de deixar el senyal per mostrar-nos el rastre a la nit.
Text del pare Àlvar Sánchez SJ, des de Nador
