Parlem amb el director dels Germans Maristes Blaus a Alep (Síria)
Aquesta setmana hem rebut a la seu de Mans Unides una visita molt especial i molt esperada. Durant uns minuts vam poder conversar amb el germà George Sabe, director dels Maristes Blaus a la ciutat siriana d’Alep, un home de mirada franca, gest pausat i parla tranquil·la.
Nascut a Síria, ha romàs al seu país —atenent la població més vulnerable— durant els llargs anys de guerra. Però ara, amb el canvi de règim, quan el conflicte sembla reposar, han arribat els atacs islamistes contra els cristians. I George Sabe manifesta sentir por.
«(A Síria) Cada vegada que intentes construir un futur, alguna cosa ho arrossega i destrueix tot el que havies aconseguit. Et dono un exemple concret: des del 2012 fins fa uns mesos, havíem construït una relació de diàleg amb el món musulmà. Però ara, un nou govern islamista ha portat amb si el fanatisme. I el fanatisme creix fins i tot dins nostre. Tornem a tenir por: por de ser atacats, assassinats. El que va passar recentment a l’església de Damasc ho confirma», explica el religiós sirià.
No sé qui decideix per nosaltres
En un entorn —Pròxim Orient— on la violència i el llenguatge de la guerra s’han apoderat del dia a dia de la població, i on Síria i els seus problemes han passat a un segon pla, George Sabe es pregunta sovint qui són els que realment mouen els fils i decideixen sobre la realitat i el futur dels països de la regió.
«No sé qui decideix per nosaltres. Però aquesta és la realitat: vivim una guerra constant, destrucció... I, cada vegada que intentem aixecar-nos, reconstruir-nos com a persones o com a país, apareix una altra força que ens recorda que continuem al Pròxim Orient», denuncia el director dels Maristes Blaus.
«Hi ha decisions que es prenen lluny d’aquí i que afecten completament la nostra vida. Això ens ens fa preguntar: encara té sentit tenir esperança en el futur? Podem il·lusionar-nos?». I la resposta per al germà George és clara: «Sí, cal seguir tenint esperança. Només podem comptar amb Déu. És la nostra fe la que ens sosté, i aquesta fe es tradueix en solidaritat, en construir ponts de diàleg entre musulmans i cristians... i tant de bo, algun dia, també entre jueus, cristians i musulmans».
Un diàleg que podria portar, per fi, la tan anhelada pau. L’estabilitat que permeti a la població superar la por diària, que alguns, com el germà Sabe, «han après a suportar».
I després arribaran l’oblit o la memòria. Perquè la clau, per al religiós sirià, no és oblidar, «sinó usar la memòria per construir, per no repetir els errors».
Mentrestant, els Maristes Blaus, amb el suport constant d’ONG com Mans Unides, treballen per «reconstruir les persones. Ajudar-les a recuperar l’esperança, a tenir il·lusió, a creure en elles mateixes», afirma Sabe.
«Per això valoro tant la feina de Mans Unides. Perquè va més enllà del simple “donar”. Ens miren, ens escolten, estan atents a la nostra dignitat. Ens diuen: “Sóc aquí, a prop, encara que només pugui fer poc”», afegeix George Sabe, referint-se a una col·laboració que va començar el 2012 i que ha anat evolucionant segons la situació canviant del país.
Durant la guerra, els projectes prioritaris eren d’ajuda humanitària i assistencialisme. Amb els anys, i segons la situació de cada zona, es van començar a posar en marxa projectes de desenvolupament destinats a donar a les famílies oportunitats reals per tirar endavant.
El director dels Maristes Blaus està convençut que el que realment pot salvar el món és la solidaritat. «I és el que ens salvarà a nosaltres al Pròxim Orient. La solidaritat entre el nord i el sud, la solidaritat en el diàleg de religions, la solidaritat que va més enllà de la guerra, que el que vol és que estiguem sols».
«Perquè la guerra t’aïlla. Però quan estem units, quan som solidaris, vençem la guerra», manifesta, convençut que, tard o d’hora, aquest dia arribarà.
«En la nostra feina, apostem per l’educació, la formació professional, les oportunitats laborals. Els diem als nostres alumnes: “Som al teu costat. No farem la feina per tu, però t’acompanyem perquè t’aixequis i caminis amb la teva pròpia força”», afegeix.
Per això, ensenyen als estudiants que assisteixen a les escoles —des dels més petits fins als de 14 o 15 anys— a resoldre conflictes sense violència i a respectar el que és diferent, acudint a l’Evangeli per explicar la necessitat de la tolerància i el diàleg. «Eduquem en valors. De vegades la gent no ho entén i ens pregunta: “Per què ajudeu també a musulmans, si vosaltres sou cristians?” Aquesta mentalitat fanàtica creix, però nosaltres responem el mateix: hem de viure junts. Aquesta convivència és una sort per a la humanitat i una promesa de l’Evangeli».
Això és el que busquen els Maristes Blaus: que l’Evangeli empenyi la població a aixecar-se, «a ser com centinelles que esperen l’alba. No és fàcil, però és necessari fer aquest pas, arriscar-se. És el risc de l’Evangeli».
Per això, George Sabe confia fonamentalment en el poble sirià. I ara, mentre les Nacions Unides discuteixen sobre el finançament al desenvolupament a Sevilla, el germà marista diu que no espera res d’aquesta cimera, potser només que deixin «en pau» el poble sirià. «Que no ens tractin com a captaire».
Confia profundament tant en la seva força com en la dels seus compatriotes. I posa com a exemple l’esplendor de l’Alep d’antany: una ciutat amb indústria tèxtil, amb el basar més gran del món. Un pont entre Europa i Àsia. «Una ciutat plural en què tots, cristians, musulmans i jueus, hi contribuíem».
«Ara —manifesta amb nostàlgia— volem reconstruir això. No volem viure de la caritat amb llàstima. Volem aixecar-nos, ser econòmicament forts, encara que ara estiguem immersos en una gran pobresa». Però adverteix: «Sense caure en el consumisme occidental. Si ens imposen aquesta lògica de “consumir, consumir, consumir”, seria fatal».
El germà Sabe parla, doncs, de solidaritat. D’atenció real a la situació econòmica i social de Síria. «Però el més important és com se’ns dona aquesta ajuda», conclou..
