Treballem a Bolívia per pal·liar els efectes de les inundacions.
El passat mes de març i durant setmanes, la pluja no va donar treva a la serralada del Sararenda, al sud de Bolívia. Els núvols van cobrir el cel del territori guaraní de Huacaya i l’aigua, que al principi va ser motiu d’alegria després de la greu sequera de 2024, aviat es va convertir en una amenaça.
Els camins van desaparèixer sota el fang, les cases van quedar aïllades, els cultius es van perdre i centenars de famílies van quedar incomunicades. En pocs dies, el cor del Chaco bolivià va quedar immers en una emergència silenciosa.
L’Institut per al Desenvolupament Rural de Sud-amèrica (IPDRS), juntament amb Mans Unides, va posar en marxa una resposta humanitària urgent per acompanyar 150 famílies guaranís que vivien en condicions extremes a la zona de Huacaya. Són comunitats petites i disperses, enclavades entre muntanyes i fondalades, que van veure desaparèixer els seus camins, les seves collites i gran part del seu sosteniment.
L’IPDRS fa més d’una dècada que acompanya les comunitats en processos de desenvolupament i d’enfortiment organitzatiu.
El territori de Huacaya, al departament de Chuquisaca, pertany a l’Autonomia Indígena Guaraní de Huacaya, un exemple d’autogovern indígena que busca defensar la seva cultura i el seu dret a la terra en zones on, fa només unes dècades, existia el treball esclau a través de “l’empatronament”.
Les seves comunitats (Itangua, Mbororigua, Guiraitati, Iniay, entre d’altres) viuen de l’agricultura, la ramaderia i l’apicultura. Conreen blat de moro, cacauets, mongetes i produeixen mel.
Tanmateix, aquesta vegada, les pluges es van endur l’essencial: més de 220 hectàrees de blat de moro, 12 de mongetes i 10 de cacauets van quedar destruïdes. També va afectar l’activitat ramadera i l’apícola a Huacaya, que és la tercera activitat econòmica en importància i que, segons les apicultores i els apicultors, les pluges van malmetre i trencar fulles i flors estacionals, provocant la pèrdua de ruscs i la disminució de la producció de mel.
“Feia més de quaranta anys que no plovia així”, expliquen els locals.
Els passos entre muntanyes es van desbordar, els camins improvisats van desaparèixer i la connexió amb la resta del país va quedar interrompuda, fet que feia molt complicat arribar-hi: estaven aïllats.
Davant aquesta situació, Mans Unides i l’IPDRS van treballar plegats per oferir ajuda humanitària immediata.
La resposta humanitària a Huacaya va començar amb un procés de coordinació entre les autoritats de la Capitania Zona Huacaya i les onze comunitats afectades, garantint una ajuda organitzada, transparent i adaptada a les necessitats reals.
Després de definir les necessitats comunitàries, es va procedir a la compra, transport i entrega d’aliments, medecines i eines.
Un dels pilars del projecte va ser l’enfortiment del treball comunitari guaraní (motïrö), una pràctica ancestral de cooperació que uneix homes, dones i joves al voltant d’objectius comuns.
En aquesta emergència, el motïrö va permetre, gràcies a les pales, pics, matxets, carretons i canonades entregades, començar la rehabilitació dels camins i ponts malmesos, desbrossar runes i restituir els passos d’aigua, especialment a la comunitat d’Iniay, la més afectada per les rierades.
Les pluges es van endur els camins, però no la força de les comunitats de Huacaya.
Amb l’acompanyament de l’IPDRS i el suport de Mans Unides, les famílies han anat recuperant a poc a poc el seu entorn i la seva confiança. El procés serà llarg, però l’esperit guaraní és fort.
El poder de la paraula motïrö, que significa “treballar junts pel bé comú”, simbolitza la resiliència i la unió del poble guaraní.
Des de Mans Unides continuem al seu costat, convençuts que la solidaritat és el camí més ferm per reconstruir-se després d’un desastre i aconseguir que un poble s’aixequi i continuï, amb esforç i esperança, encara que el fang ho hagi cobert tot.
