A Khandwa, petita localitat de l'Índia, impulsem la independència de la dona.
Fa un any vam visitar Khandwa, districte pertanyent a l'estat de Madhya Pradesh, al nord de l'Índia. Mans Unides està col·laborant en diversos projectes en aquest lloc recòndit, on preval la vida rural i la majoria de la població és tribal.
Algunes tribus d'aquest estat viuen als boscos i vam tenir l'ocasió de comprovar que no s'han creuat mai amb un turista estranger, cosa que sorprèn un europeu amb una visió de la seva realitat globalitzada.
El nostre soci local, els serveis socials de la diòcesi de Khandwa, treballa amb aquestes comunitats des de ja fa 30 anys i se n'ha guanyat la confiança. Sap com n'és d'important conèixer les necessitats, les arrels culturals i les tradicions per poder concretar una acció de canvi. La seva tasca social se centra en els col·lectius més vulnerables: dones, nens, persones amb discapacitats i gent gran.
En aquesta zona, no hi ha desenvolupament econòmic perquè no hi ha hagut desenvolupament industrial i això es tradueix en manca de feina. El mitjà de vida de la majoria és l'agricultura, però les contínues sequeres i la manca de recursos i formació es converteixen en collites pobres i gana durant gran part de l'any. Els qui més pateixen aquestes conseqüències són els nens i adolescents desnodrits i indefensos davant de tanta malaltia.
Les contínues sequeres i la manca de recursos i formació esdevenen collites pobres i gana durant gran part de l'any.
Aquesta manca de mitjans de vida sostenibles provoca migracions cap als estats veïns i l'analfabetisme els porta a ser explotats laboralment. La població sobreviu de l'agricultura durant quatre o cinc mesos. No hi ha infraestructures sanitàries i al voltant d'un 70% de la població no té accés als serveis bàsics de salut primària.
Només compten amb escoles del Govern en alguns llogarets; no tenen mitjà de transport per mobilitzar-se; no disposen d'instal·lacions adequades i alguns professors no imparteixen classes de manera regular, per la qual cosa el nivell educatiu és molt baix. A més, la majoria de les nenes abandonen el sistema educatiu per raons socials, econòmiques i per manca d'escoles secundàries.
El
projecte amb què col·laborem ara és una segona fase d'un inicial que va durar dos anys. Està enfocat al desenvolupament de les tècniques agrícoles sostenibles i la protecció mediambiental. Es forma els agricultors (la majoria dones) per poder gestionar comercialment les seves collites, competir amb els preus del mercat, sol·licitar ajudes governamentals i empoderar les seves comunitats.
Hem estat testimonis del canvi que s'ha produït al si d'aquestes poblacions, no només pel que fa al desenvolupament agrícola i social, sinó també pel que fa a la seva actitud envers el futur, que miren amb esperança.
Avui, més de dues mil dones han establert els seus petits horts domèstics, on cultiven verdures, llegums i fruites per alimentar les seves famílies, a més de vendre-les i tenir així un suport econòmic. A les nostres visites, ens mostren amb alegria i molt orgull com fan els seus pesticides i adobs orgànics i ens conviden a casa a prendre un xai i admirar els seus horts. Irradien alegria i confiança en si mateixes, ens presenten els fills i ens parlen de tots els seus plans.
Abans del projecte, moltes d'aquestes dones no sortien pràcticament de casa i s'ocupaven dels nens i les feines domèstiques. Ara se senten agricultores, parlen als seus fills de la importància d'anar a l'escola, estalvien diners als seus grups comunitaris i demanen microcrèdits per cobrir despeses que van des de la compra d'estris de cultiu, l'educació dels seus fills o el casament d'una filla.
A través dels grups comunitaris, es va crear una germanor entre les dones, on uneixen les veus per participar en les decisions polítiques de les seves comunitats. En un dels poblats que visitem, Upla, han aconseguit que arribi el subministrament elèctric o que s'hi construeixin carreteres d'accés.
Són històries reals de superació, alegria i agraïment que suposen un regal per a totes les persones que les fan possibles: des del col·laborador més anònim fins a l'últim membre de l'equip local.
Article publicat originalment a la Revista 223 de Manos Unidas. Aquí pots llegir totes les Revistes que publiquem.
