"Tendeix la teva mà al pobre"

El 21 de novembre de 2016, el papa Francesc instituïa la Jornada Mundial dels Pobres, com a colofó de l'Any de la Misericòrdia, demanant que es realitzés, des de llavors, en tota l'Església, en el XXXIII Domingo del Temps Ordinari. En 2020, la IV Jornada se celebra el diumenge 15 de novembre.

Mans Unides acull amb responsabilitat el missatge del Papa en aquest any en què el coronavirus ha agreujat, encara més si cap, les condicions de pobresa en les quals viuen milions de persones.

Text íntegre de Francesc

“Tendeix la teva mà al pobre” (cf. Si 7,32). L'antiga saviesa ha formulat aquestes paraules com un codi sagrat a seguir en la vida. Avui ressonen amb tot el seu significat per a ajudar-nos també a nosaltres a posar la nostra mirada en l'essencial i a superar les barreres de la indiferència. La pobresa sempre assumeix rostres diferents, que requereixen una atenció especial en cada situació particular; en cadascuna d'elles podem trobar a Jesús, el Senyor, que ens va revelar ser present en els seus germans més febles (cf. Mt 25,40).

1. Prenguem a les nostres mans l'Eclesiàstic, també conegut com Sirácida, un dels llibres de l'Antic Testament. Aquí trobem les paraules d'un savi mestre que va viure uns dos-cents anys abans de Crist. Ell buscava la saviesa que fa als homes millors i capaços d'escrutar en profunditat les vicissituds de la vida. Ho va fer en un moment de dura prova per al poble d'Israel, un temps de dolor, dol i misèria causat pel domini de les potències estrangeres. Sent un home de gran fe, arrelat en les tradicions dels seus avantpassats, el seu primer pensament va ser dirigir-se a Déu per a demanar-li el do de la saviesa. I el Senyor el va ajudar.

Des de les primeres pàgines del llibre, el Sirácida exposa els seus consells sobre moltes situacions concretes de la vida, i la pobresa és una d'elles. Insisteix en el fet que en l'angoixa cal confiar en Déu: «Redreça el teu cor, mantente ferm i no t'angoixis en temps d'adversitat. Pega't a ell i no et separis, perquè al final siguis enaltit. Tot el que et sobrevingui, accepta-ho, i sigues pacient en l'adversitat i en la humiliació. Perquè en el foc es prova l'or, i els que agraden a Déu en el forn de la humiliació. En les malalties i en la pobresa posa la teva confiança en ell. Confia en ell i ell t'ajudarà, redreça els teus camins i espera en ell. Els que temeu al Senyor, espereu la seva misericòrdia i no us desvieu, no sigui que caigueu» (2,2-7).

2. Pàgina rere pàgina, descobrim un preciós compendi de suggeriments sobre com actuar a la llum d'una relació íntima amb Déu, creador i amant de la creació, just i providente amb tots els seus fills. No obstant això, la constant referència a Déu no impedeix mirar a l'home concret; al contrari, les dues coses estan estretament relacionades.

Ho demostra clarament el passatge del qual es pren el títol d'aquest Missatge (cf. 7,29-36). L'oració a Déu i la solidaritat amb els pobres i els que sofreixen són inseparables. Per a celebrar un culte que sigui agradable al Senyor, és necessari reconèixer que tota persona, fins i tot la més indigent i menyspreada, porta impresa en si la imatge de Déu. De tal atenció deriva el do de la benedicció divina, atreta per la generositat que es practica cap al pobre. Per tant, el temps que es dedica a l'oració mai pot convertir-se en una coartada per a descurar al proïsme necessitat; sinó tot el contrari: la benedicció del Senyor descendeix sobre nosaltres i l'oració aconsegueix el seu propòsit quan va acompanyada del servei als pobres.

3. Que actual és aquest antic ensenyament, també per a nosaltres! En efecte, la Paraula de Déu va més enllà de l'espai, del temps, de les religions i de les cultures. La generositat que sosté al feble, consola a l'afligit, alleuja els sofriments, retorna la dignitat als privats d'ella, és una condició per a una vida plenament humana. L'opció per dedicar-se als pobres i atendre les seves moltes i variades necessitats no pot estar condicionada pel temps a disposició o per interessos privats, ni per projectes pastorals o socials desencarnats. El poder de la gràcia de Déu no pot ser sufocat per la tendència narcisista a posar-se sempre un mateix en primer lloc.

Mantenir la mirada cap al pobre és difícil, però molt necessari per a donar a la nostra vida personal i social la direcció correcta.

 

No es tracta d'emprar moltes paraules, sinó de comprometre concretament la vida, moguts per la caritat divina. Cada any, amb la Jornada Mundial dels Pobres, torno sobre aquesta realitat fonamental per a la vida de l'Església, perquè els pobres estan i estaran sempre amb nosaltres (cf. Jn 12,8) per a ajudar-nos a acollir la companyia de Crist en la nostra vida quotidiana.

4. La trobada amb una persona en condició de pobresa sempre ens provoca i interroga. Com podem ajudar a eliminar o almenys alleujar la seva marginació i sofriment? Com podem ajudar-la en la seva pobresa espiritual? La comunitat cristiana està cridada a involucrar-se en aquesta experiència de compartir, amb la consciència que no li està permès delegar-la a uns altres. I per a fer costat als pobres és fonamental viure la pobresa evangèlica en primera persona. No podem sentir-nos “bé” quan un membre de la família humana és deixat al marge i es converteix en una ombra. El crit silenciós de tants pobres ha de trobar al poble de Déu en primera línia, sempre i a tot arreu, per a donar-los veu, defensar-los i solidaritzar-se amb ells davant tanta hipocresia i tantes promeses incomplides, i convidar-los a participar en la vida de la comunitat.

És cert, l'Església no té solucions generals que proposar, però ofereix, amb la gràcia de Crist, el seu testimoniatge i els seus gestos de compartir. També se sent en l'obligació de presentar les exigències dels quals no tenen el necessari per a viure.
 

Recordar a tots el gran valor del bé comú és per al poble cristià un compromís de vida, que es realitza en l'intent de no oblidar a cap d'aquells la humanitat dels quals és violada en les necessitats fonamentals.

5. Tendir la mà fa descobrir, en primer lloc, a qui ho fa, que dins de nosaltres existeix la capacitat de realitzar gestos que donen sentit a la vida. Quantes mans tendides es veuen cada dia! Lamentablement, succeeix cada vegada més sovint que la pressa ens arrossega a una voràgine d'indiferència, fins al punt que ja no se sap més reconèixer tot el bé que quotidianament es realitza en el silenci i amb gran generositat. Així succeeix que, només quan ocorren fets que alteren el curs de la nostra vida, els nostres ulls es giren capaços d'albirar la bondat dels sants “de la porta del costat”, «d'aquells que viuen prop de nosaltres i són un reflex de la presència de Déu» (Exhort. ap. Gaudete et exsultate, 7), però dels quals ningú parla. Les males notícies són tan abundants en les pàgines dels periòdics, en els llocs d'internet i en les pantalles de televisió, que ens convencen que el mal regna sobirà. No és així. És veritat que està sempre present la maldat i la violència, l'abús i la corrupció, però la vida està entreteixida d'actes de respecte i generositat que no sols compensen el malament, sinó que ens empenyen a anar més enllà i a estar plens d'esperança.

6. Tendir la mà és un signe: un signe que recorda immediatament la proximitat, la solidaritat, l'amor. En aquests mesos, en els quals el món sencer ha estat com aclaparat per un virus que ha portat dolor i mort, desànim i desconcert, quantes mans tendides hem pogut veure! La mà tendida del metge que es preocupa per cada pacient tractant de trobar el remei adequat. La mà tendida de la infermera i de l'infermer que, molt més allà de les seves hores de treball, romanen per a cuidar als malalts. La mà tendida del qual treballa en l'administració i proporciona els mitjans per a salvar el major nombre possible de vides. La mà tendida del farmacèutic, qui està exposat a tantes peticions en un contacte arriscat amb la gent. La mà tendida del sacerdot que beneeix amb el cor estripat. La mà tendida del voluntari que socorre als que viuen al carrer i als quals, malgrat tenir un sostre, no tenen menjar. La mà tendida d'homes i dones que treballen per a proporcionar serveis essencials i seguretat. I altres mans tendides que podríem descriure fins a compondre una lletania de bones obres. Totes aquestes mans han desafiat el contagi i la por per a donar suport i consol.

7. Aquesta pandèmia va arribar de sobte i ens va prendre desprevinguts, deixant una gran sensació de desorientació i impotència. No obstant això, la mà tendida cap al pobre no va arribar de sobte. Ella, més aviat, ofereix el testimoniatge de com ens preparem a reconèixer al pobre per a sostenir-lo en el temps de la necessitat. Un no improvisa instruments de misericòrdia. És necessari un entrenament quotidià, que procedeixi de la consciència del molt que necessitem, nosaltres els primers, d'una mà tendida cap a nosaltres.

Aquest moment que estem vivint ha posat en crisi moltes certeses. Ens sentim més pobres i febles perquè hem experimentat el sentit del límit i la restricció de la llibertat. La pèrdua de treball, dels afectes més volguts i la falta de les relacions interpersonals habituals han obert de cop horitzons que ja no estàvem acostumats a observar. Les nostres riqueses espirituals i materials van ser posades en dubte i descobrim que teníem por. Tancats en el silenci de les nostres llars, redescobrim la importància de la senzillesa i de mantenir la mirada fixa en l'essencial. Hem madurat l'exigència d'una nova fraternitat, capaç d'ajuda recíproca i estima mútua. Aquest és un temps favorable per a «tornar a sentir que ens necessitem els uns als altres, que tenim una responsabilitat pels altres i pel món [...]. Ja hem tingut molt de temps de degradació moral, burlant-nos de l'ètica, de la bondat, de la fe, de l'honestedat [...]. Aquesta destrucció de tot fonament de la vida social acaba enfrontant-nos els uns amb els altres per a preservar els propis interessos, provoca el sorgiment de noves formes de violència i crueltat i impedeix el desenvolupament d'una veritable cultura de la cura de l'ambient» (Carta enc.Laudato si’, 229). En definitiva, les greus crisis econòmiques, financeres i polítiques no cessaran mentre permetem que la responsabilitat que cadascun ha de sentir cap a a el proïsme i cap a cada persona romangui ensopida.

8. “Tendeix la mà al pobre” és, per tant, una invitació a la responsabilitat i un compromís directe de tots aquells que se senten part del mateix destí. És una cridada a portar les càrregues dels més febles, com recorda sant Pau: «Mitjançant l'amor, poseu-vos al servei els uns dels altres. Perquè tota la Llei troba la seva plenitud en un sol precepte: Estimaràs al teu proïsme com a tu mateix. [...] Porteu les càrregues els uns dels altres» (Ga 5,13-14; 6,2). L'Apòstol ensenya que la llibertat que ens ha estat donada amb la mort i la resurrecció de Jesucrist és per a cadascun de nosaltres una responsabilitat per a posar-nos al servei dels altres, especialment dels més febles. No es tracta d'una exhortació opcional, sinó que condiciona de l'autenticitat de la fe que professem.

El llibre de l'Eclesiàstic ve una altra vegada en la nostra ajuda: suggereix accions concretes per a fer costat als més febles i també utilitza algunes imatges evocadores. En un primer moment pren en consideració la feblesa de quants estan tristes: «No evitis als que ploren» (7,34). El període de la pandèmia ens va obligar a un aïllament forçós, fins i tot impedint que poguéssim consolar i romandre prop d'amics i coneguts afligits per la pèrdua dels seus sers estimats. I continua dient l'autor sagrat: «No deixis de visitar al malalt» (7,35). Hem experimentat la impossibilitat d'estar prop dels que sofreixen, i al mateix temps hem pres consciència de la fragilitat de la nostra existència. En resum, la Paraula de Déu mai ens deixa tranquils i continua estimulant-nos al bé.
 

9. “Tendeix la mà al pobre” destaca, per contrast, l'actitud dels qui tenen les mans en les butxaques i no es deixen commoure per la pobresa, de la qual sovint són també còmplices. La indiferència i el cinisme són el seu aliment diari. Quina diferència respecte a les generoses mans que hem descrit! De fet, hi ha mans tendides per a fregar ràpidament el teclat d'una computadora i moure sumes de diners d'una part del món a una altra, decretant la riquesa d'estretes oligarquies i la misèria de multituds o el fracàs de nacions senceres. Hi ha mans tendides per a acumular diners amb la venda d'armes que altres mans, fins i tot de nens, usaran per a sembrar mort i pobresa. Hi ha mans tendides que en les ombres intercanvien dosis de mort per a enriquir-se i viure en el luxe i el desenfrenament efímer. Hi ha mans tendides que per sota intercanvien favors il·legals per guanys fàcils i corruptes. I també hi ha mans tendides que, en el puritanisme hipòcrita, estableixen lleis que ells mateixos no observen.

En aquest panorama, «els exclosos continuen esperant. Per a poder sostenir un estil de vida que exclou a uns altres, o per a poder entusiasmar-se amb aquest ideal egoista, s'ha desenvolupat una globalització de la indiferència. Gairebé sense advertir-ho, ens tornem incapaços de compadir-nos davant els clams dels altres, ja no plorem davant el drama dels altres ni ens interessa cuidar-los, com si tot fos una responsabilitat aliena que no ens incumbeix» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 54).

No podem ser feliços fins que aquestes mans que sembren la mort es transformin en instruments de justícia i de pau per al món sencer.

10. «En totes les teves accions, tingues present la teva final» (Si 7,36). Aquesta és l'expressió amb la qual el Sirácida conclou la seva reflexió. El text es presta a una doble interpretació. La primera fa evident que sempre hem de tenir present la fi de la nostra existència. Recordar-se del nostre destí comú pot ajudar-nos a portar una vida més atenta a qui és més pobra i no ha tingut les mateixes possibilitats que nosaltres. Existeix també una segona interpretació, que evidencia més aviat el propòsit, l'objectiu cap al qual cadascun tendeix. És la fi de la nostra vida que requereix un projecte a realitzar i un camí a recórrer sense cansar-se. I bé, la finalitat de cadascuna de les nostres accions no pot ser una altra que l'amor. Aquest és l'objectiu cap al qual ens dirigim i res ha de distreure'ns d'ell. Aquest amor és compartir, és dedicació i servei, però comença amb el descobriment que nosaltres som els primers estimats i moguts a l'amor. Aquesta fi apareix en el moment en què el nen es troba amb el somriure de la mare i se sent estimat pel fet mateix d'existir. Fins i tot un somriure que compartim amb el pobre és una font d'amor i ens permet viure en l'alegria. La mà tendida, llavors, sempre pot enriquir-se amb el somriure de qui no fa pesar la seva presència i l'ajuda que ofereix, sinó que només s'alegra de viure segons l'estil dels deixebles de Crist.

En aquest camí de trobada quotidiana amb els pobres, ens acompanya la Mare de Déu que, de manera particular, és la Mare dels pobres. La Mare de Déu coneix de prop les dificultats i sofriments dels qui estan marginats, perquè ella mateixa es va trobar donant a llum al Fill de Déu en un estable. Per l'amenaça d'Herodes, amb José el seu espòs i el petit Jesús va fugir a un altre país, i la condició de refugiats va marcar a la sagrada família durant alguns anys. Que l'oració a la Mare dels pobres pugui reunir els seus fills predilectes i a quants els serveixen en el nom de Crist. I que aquesta mateixa oració transformi la mà tendida en una abraçada de comunió i de renovada fraternitat.