Una llarga lluita contra la fam

Les comunitats resisteixen a la fam, les sequeres i els desastres naturals a Malawi.

Malawi - Foto Beatriz Hernáez - Mans Unides

Malawi és un país amable i de gent càlida que tracta de portar amb alegre resignació el seu difícil dia a dia. Colpejades per la fam, les sequeres i els desastres naturals, les comunitats camperoles busquen la manera de garantir la seva alimentació en un context agreujat pel coronavirus.

Si no saps on és Malawi, et resultarà complicat trobar-lo en un mapa, perquè és un país petit i estret, amb un gran llac que ocupa un terç de la seva superfície. És al sud-est del continent africà i és fàcil que passi inadvertit entre els seus veïns de dimensions molt més grans: Moçambic, Tanzània, Zàmbia i Zimbàbue. La seva situació geogràfica l'ha fet procliu a grans desastres naturals: sequeres, pluges torrencials, ciclons ... Tampoc s'ha deslliurat de pandèmies -com la de VIH/SIDA, que els ha atacat amb força-, ni de l'assot de la fam, que afecta cíclicament a una població amb un altíssim índex de desnutrició.

Quan el coronavirus va arribar al continent i el govern va decretar el confinament, va haver-hi un jutge que el va aixecar, perquè va dir que «era millor morir-se de coronavirus que de fam».

A Malawi és «normal» passar gana, menjar una sola vegada al dia i menjar sol Nshima, unes farinetes de farina de blat de moro. La seva economia es basa en una agricultura subjecta al clima -si plou, es menja i si no, no- i en un petit comerç de bescanvi en el qual el valor de canvi és un sac de blat de moro. Per això, quan el coronavirus va arribar al continent i el govern va decretar el confinament va haver-hi un jutge que el va aixecar, perquè va dir que «era millor morir-se de coronavirus que de fam». La situació de país enfront de la pandèmia és preocupant: la seva alta densitat de població -una de les més altes d'Àfrica-, el feble del seu sistema sanitari -dos metges cada cent mil habitants- i una població migrant en ple retorn des de Sud-àfrica -el país africà més castigat per la COVID-, fa que els presagis no siguin bons.

Malaui - Foto Beatriz Hernáez - Manos Unidas

Collites estacionals davant necessitats permanents

A nord de país, el bisbe irlandès que és al capdavant de la diòcesi de Mzuzu té molta energia i idees per donar suport al seu poble i des de l'oficina de desenvolupament coordina activitats d'educació, sanitat, seguretat alimentària i accés a l'aigua.

La diòcesi va demanar ajuda i Mans Unides ha finançat un projecte en dos enclavaments seleccionats d'acord amb el seu grau de vulnerabilitat. Encara que a Mzimba l'aliment base és el blat de moro i a Nkhotakhota conreen sobretot arròs i casava, les dues comunitats comparteixen la necessitat d'assegurar els seus cultius tot l'any i no de forma estacional com fins ara.

Aquest projecte, molt complet i ambiciós, té l'objectiu d'enfortir la resiliència de la població camperola davant la precària economia estacional i la situació agreujada per la pandèmia. Per a això era imprescindible assegurar fonts d'aigua, per la qual cosa s'han construït sistemes d'irrigació en ambdues zones, tant per aspersió com per canalització. També s'han lliurat llavors a prop de mil agricultors que han participat en tallers de formació en agricultura, nutrició, gestió, comercialització i creació de grups d'estalvi.

Els resultats ja són visibles: part de la producció es dedica al consum i una altra part es ven per cobrir altres necessitats essencials. A través dels grups d'estalvi s'han posat en marxa petits crèdits per millorar la situació de la població més necessitada. Tot això suposa un suport per a les economies locals de subsistència i aporta seguretat i sostenibilitat a les famílies camperoles. En la nostra visita a Mzimba, molts pagesos ens van parlar de l'enorme canvi que havia suposat per les seves vides el fet de comptar amb dues collites a l'any i assegurar l'alimentació per a les comunitats.

L'exemple de Mkandira

Malaui - Foto Beatriz Hernáez Manos Unidas

Mkandira és una professora de Primària que pertany a un dels grups d'estalvi. El grup va començar l'abril de 2019 i tant la presidenta com la tresorera són dones. Cada membre té dret a demanar cinc petits crèdits.

Mkandira ja ha accedit i pagat quatre i ha creat un petit negoci de venda de tomàquets i vegetals amb el que pot pagar aliments, l'escola dels seus fills i l'accés a la sanitat. Fins al moment, cap dels membres del grup ha deixat de complir els seus compromisos i l'abril passat van repartir els beneficis.

Text de Beatriz Hernáez. Departament de Projectes d'Àfrica.
Aquest article va ser publicat a la Revista de Manss Unides nº 213 (octubre 2020-gener 2021).

També et pot interessar

Subscriu-te a la newsletter

Informar-se és el primer pas per actuar.

Subscriu-te