Projecte d’emergència per socórrer els afectats per les pluges torrencials.
16 de gener de 2026, el missatge que ens envia la germana María Gómez Lechón, religiosa Filla de la Caritat de Sant Vicent de Paül, dona compte del desastre que han produït les intenses pluges a Chókwè i en àmplies zones de la província de Gaza, al sud de Moçambic.
Estem en situació d’inundacions. Jo soc aquí, a Macia, refugiada, i les Germanes del Carmel són allí, a Chókwè. El nivell està baixant, però el desastre és descomunal. No tinc res més que el que duc posat i les condicions són pèssimes. Nosaltres sobrevivim bé en relació amb les persones que ho han perdut absolutament tot.
Absolutament tot. Les pluges van arribar sobtadament, arrasant tot al seu pas. Els avisos emesos per l’Institut Nacional de Gestió i Reducció de Riscos de Desastres (INGD) no van ser suficients. La incertesa es va apoderar d’una població que, mirant al cel, esperava un pla de resposta a una calamitat anunciada, que mai va arribar. I el fenomen va assolir tal magnitud que va superar àmpliament la capacitat de reacció local. El desbordament simultani de grans rius, unit a pluges intenses i persistents, va provocar inundacions extenses que van afectar zones urbanes i rurals, deixant comunitats senceres aïllades.
Mans Unides ha acudit en suport d’aquestes famílies que viuen en la més absoluta pobresa i que han vist desaparèixer sota les aigües el poc que tenien. «Les Germanes de la Caritat de Sant Vicent de Paül, responsables de la gestió de l’Hospital de Chókwè i amb qui hem col·laborat en moltes ocasions, ens han sol·licitat ajuda d’emergència per poder proporcionar kits de subsistència durant quatre mesos a unes 6.000 famílies, fins que puguin obtenir noves collites», explica María Nieto, coordinadora de projectes de l’ONG al país africà. Uns kits que es repartiran manualment i que estaran formats per un lot d’aliments bàsics i d’higiene per a cada família: farina, sucre, mongetes, oli, arròs, sal, te i sabó.
Amb això, Mans Unides intenta socórrer una població afectada per unes pluges d’una intensitat poques vegades vista abans.
Jo vaig veure com l’aigua anava pujant i pujant a les cases, arribava a les finestres, fins als terrats. I durant la nit va ploure sense parar i vaig pensar que l’aigua se’ns emportaria. No només era l’aigua de les precipitacions, sinó la que arribava dels pantans de l’Àfrica del Sud, que els obren perquè també allí han tingut un temporal de pluges molt fort i aquesta aigua ha de sortir per algun lloc. Nosaltres estem a la desembocadura del riu Limopo i aquesta aigua havia de passar per aquí fins a Xai Xai, on l’aigua va cobrir cases, comerços... El riu va arribar a tenir una amplada de 35 quilòmetres. Tot era aigua.
A Chiaquelane, on es van desplaçar moltes persones, les autoritats van instal·lar tendes i centres d’acollida provisionals. Als tres o quatre dies, el problema més greu era la manca de menjar. «Les persones van sortir de casa seva amb aliments per a pocs dies. No podien portar-ne més, perquè ells no tenen reserves de res. Aviat va arribar la fam, perquè han estat allí com a mínim 15 o 20 dies», explica la religiosa valenciana.
Algunes persones han tornat a casa per trobar que ho han perdut tot. Van fugir gairebé amb el que duien posat, i el poc que tenien forma ara part de les restes inservibles d’unes vivendes construïdes de fang i canya. Les machambas, aquestes petites parcel·les de terra cultivada, fonamentals per a l’agricultura de subsistència i la seguretat alimentària familiar, ja no existien. Toca reinventar-se i començar de zero.
Reinventar-se amb moltes dificultats. Sense electricitat, sense aigua... «Durant prop de 15 dies, les famílies s’han vist obligades a netejar i cuinar amb aigua contaminada, augmentant significativament el risc de malalties gastrointestinals, còlera, dermatitis i malnutrició. Les comunicacions també s’han interromput, cosa que ha dificultat l’accés a l’ajuda i a la informació».
La resposta de la població ha estat increïble. Veïns, familiars, amics... tots ells ajudant-se com bonament podien. L’Església també ha estat allí, des del primer moment. «A través de les parròquies, comunitats religioses i els mateixos fidels, es va organitzar per acollir les persones desplaçades, oferint espais coberts, aigua per beure, rentar-se, rentar roba i, dins de les seves possibilitats, alimentació bàsica».
Mans Unides va ser la primera a preguntar-nos. A interessar-se per com estàvem i a enviar-nos l’ajuda d’emergència. Mans Unides es va posar mans a l’obra, com sempre.
