Missatge amb motiu de la Jornada Mundial dels Pobres.
En el missatge publicat per Lleó XIV amb motiu de la Jornada Mundial dels Pobres, i en les acaballes de l’Any Jubilar, el pontífex reflexiona sobre l’esperança cristiana i el paper central que els pobres tenen en la vida i en la missió de l’Església.
El Papa remarca que l’esperança dels pobres neix de la dificultat; és més real perquè ells són testimonis privilegiats d’una esperança autèntica, ja que no confien en les seguretats del poder o de la riquesa.
El pobre es pot convertir en testimoni d’una esperança forta i fiable, precisament perquè la professa en una condició de vida precària, marcada per privacions, fragilitat i marginació. No confia en les seguretats del poder o del posseir; al contrari, les pateix i sovint n’és víctima. La seva esperança només pot reposar en un altre lloc. Reconeixent que Déu és la nostra primera i única esperança, nosaltres també fem el pas de les esperances efímeres a l’esperança duradora. Davant del desig de tenir Déu com a company de camí, les riqueses es relativitzen, perquè es descobreix el veritable tresor del qual realment tenim necessitat.
El Sant Pare recorda també que, com assenyalava el papa Francesc a l’exhortació apostòlica Evangelii gaudium, «la pobresa més profunda és no conèixer Déu».
En el missatge, Lleó XIV explica que els cristians, des dels seus orígens, van voler identificar l’esperança amb una àncora que dóna «estabilitat i seguretat».
I assegura que les riqueses «moltes vegades enganyen i condueixen a situacions dramàtiques de pobresa». Per això, la mirada esperançada al futur promès per Déu —«el cel nou i la terra nova»— no ha d’allunyar els cristians del compromís present. L’esperança exigeix actuar i treballar per una societat més justa, on la dignitat de cada persona sigui respectada.
I, després de referir-se a les virtuts teologals, el Papa subratlla que «la caritat és el més gran manament social», segons el Catecisme de l’Església Catòlica (1889), i que la lluita contra la pobresa ha d’incloure afrontar i eliminar les seves causes estructurals.
Mentre aquests canvis no arriben, convida a reconèixer i sostenir els signes concrets d’esperança que ja existeixen: llars d’acollida, menjadors socials, escoles populars, centres d’escolta i acompanyament, entre d’altres.
Cada vegada més, els signes d’esperança avui són les cases-família, les comunitats per a menors, els centres d’escolta i acollida, els menjadors per als pobres, els albergs, les escoles populars: quants signes, sovint amagats, als quals potser no parem atenció i, tanmateix, tan importants per sacsejar-nos de la indiferència i motivar el compromís en les diferents formes de voluntariat.
Per a Lleó XIV, els pobres són el cor mateix de l’acció evangelitzadora. «Els pobres no són una distracció per a l’Església, sinó els germans i germanes més estimats, perquè cadascun d’ells, amb la seva existència i fins i tot amb les seves paraules i la saviesa que posseeixen, ens provoca a tocar amb les mans la veritat de l’Evangeli».
Aquest és el motiu pel qual el Papa insisteix que la Jornada Mundial dels Pobres «recorda a les nostres comunitats que els pobres són al centre de tota l’acció pastoral».
Els pobres no són objectes de la nostra pastoral, sinó subjectes creatius que ens estimulen a trobar sempre formes noves de viure l’Evangeli avui. Davant la successió de noves onades d’empobriment, existeix el risc d’acostumar-se i resignar-se. Cada dia ens trobem amb persones pobres o empobrides i, de vegades, pot passar que siguem nosaltres mateixos els qui tinguem menys, els qui perdem allò que abans ens semblava segur: un habitatge, un aliment adequat per al dia, accés a l’atenció mèdica, un bon nivell d’educació i informació, llibertat religiosa i d’expressió.
Lleó XIV insisteix que els pobres no són un “tema” de la pastoral, sinó el cor mateix de l’acció evangelitzadora. Són subjectes actius, capaços d’ensenyar-nos a viure l’Evangeli a través de la seva resiliència, la seva fe i la seva experiència quotidiana.
Ajudar el pobre és, en efecte, una qüestió de justícia abans que de caritat. Com observa sant Agustí: «Dones pa a l’afamat, però seria millor que ningú sentís fam i no tinguessis ningú a qui donar. Vestes el nu, però tant de bo tots estiguessin vestits i no calgués vestir ningú!» (Homilies sobre la primera carta de sant Joan als parts, VIII, 5).
A punt d’acabar l’any jubilar, el Papa demana impulsar polítiques que garanteixin drets bàsics com el treball, l’educació, l’habitatge i la salut, «per combatre antigues i noves formes de pobresa, a més de noves iniciatives de suport i ajuda als més pobres entre els pobres».
I esmenta les Homilies sobre la primera carta de sant Joan als parts, VIII, 5, de sant Agustí, per explicar que la veritable meta és construir un món on ningú hagi de patir fam ni desemparament.
Dones pa a l’afamat, però seria millor que ningú sentís fam i no tinguessis ningú a qui donar. Vestes el nu, però tant de bo tots estiguessin vestits i no calgués vestir ningú!
