Nascut a Vallelado, Segòvia, el 1965, Luis Miguel Muñoz Cárdaba és un arquebisbe espanyol que forma part del Servei Diplomàtic de la Santa Seu com a nunci apostòlic.
Quan el març del 2020 va rebre la trucada per comunicar-li que el Papa havia decidit nomenar-li nunci apostòlic per al Sudan i Eritrea, el primer pensament del sacerdot segovià Luis Miguel Muñoz Cárdaba no va ser cap altre que: «Déu meu, quina calor passaré!» . El maig passat vam parlar amb ell i monsenyor Cárdaba encara estava fent-se a les calors de Khartum, la capital del Sudan, i amarant-se dels costums i esdeveniments d'un país que, avui dia, acull més d'un milió de persones refugiades provinents dels països veïns.
Des del 25 d'octubre passat, el Sudan viu sumit al caos després del cop d'Estat perpetrat per l'exèrcit contra el primer ministre, Abdalah Hamdok, i el seu govern de transició. En aquesta entrevista mossèn Muñoz Cárdaba ja alerta de la possibilitat que la gana i la pobresa trunquin els avenços cap a la democràcia que començava a experimentar el país, com ha passat.
Sí, és així. Quan es va dividir el país el 2011, Sudan del Sud va concentrar la major part la població cristiana. Els cristians del nord es van traslladar al sud, encara que molts han tornat fugint de la guerra i de les dificultats. És difícil calcular la població catòlica perquè la majoria són emigrants i refugiats, però han de rondar el milió i mig de persones per a una població d'uns 47 milions.
La situació dels refugiats del Sudan del Sud és ambigua perquè, d'una banda, són estrangers, però, de l'altra, són germans... Tenen permís de residència i són benvinguts a tot arreu, però als documents diu que no poden treballar. A la pràctica, treballen en les feines més precàries i són com a ciutadans de segona categoria...
La situació al Sudan del Sud és molt difícil perquè, encara que l'any passat es va signar la pau, encara cal implementar-la. Encara hi ha violència i moltes d'aquestes persones refugiades no poden tornar al seu país perquè no tenen res i d'altres prefereixen quedar-se al Sudan perquè tenen por.
Des que sóc al Sudan, percebo una mena de mite col·lectiu entre la gent més jove; un somni de cerca de llibertat a Europa o Amèrica. Aquest somni respon que el país ha patit durant anys la carestia, la pobresa i la manca de llibertat amb un règim dictatorial, militar, de tall islamista... Però es tracta d'un somni una mica ingenu, potser perquè pensen que n'hi ha prou amb arribar a terres europees o americanes i tot serà felicitat. Quan els explico que també hi ha pobresa a Europa, que també hi ha necessitats, els costa admetre-ho; els sembla impossible. Tenen al cap aquest mite de llibertat i de riquesa.
Quan explico que també hi ha pobresa a Europa, que també hi ha necessitats, els sembla impossible.
Tot i que el canvi de règim al Sudan ha estat positiu, la situació econòmica és tan greu que la població encara no percep a la vida quotidiana les reformes macroeconòmiques que s'han realitzat i això produeix una sensació de pessimisme i desencís. S'ha fet una revolució de llibertat i de canvi i els estómacs encara continuen buits. Això podria ser perjudicial perquè, si la situació no millora, hi ha risc que el procés democràtic o d'obertura es paralitzi o es trunqui amb una intervenció dictatorial o de qualsevol mena.
L'Església intenta, no sense dificultats, donar educació, salut i esperança... Però és complicat i trist alhora, perquè, fins i tot els més afortunats, els que han pogut cursar estudis universitaris –a les nostres escoles i altres centres– i que tenen una feina, desitgen anar-se'n. Tots volen sortir... Els més formats o els que tenen més possibilitats marxen a Occident, i els d'origen més humil, cristians o musulmans que es forma als centres de l'Església catòlica –principalment dels salesians– quan acaben la seva titulació marxen països del Golf Pèrsic perquè hi ha més feina i diners. És trist veure que les elits juvenils i de formació escapen o intenten sortir.
Després hi ha alguns catòlics del Sudan i del Sudan del Sud o els emigrants eritreus, per exemple, entre els quals no percebo aquest somni de sortir i buscar alguna cosa millor, perquè la majoria no tenen les forces ni els mitjans per anar-se'n.
Al Sudan es camina cap a la llibertat religiosa. Hi ha hagut canvis en lleis fonamentals del país i això és molt positiu. Tot i que no s'ha aconseguit plenament, s'estan fent passos importants per a aquest reconeixement i aquesta llibertat, no només entre el govern sinó entre les autoritats militars. El nostre desig és que l'Església catòlica obtingui, com altres institucions, una personalitat jurídica que li permeti tenir propietats, rebre ajuts per vies ordinàries i facilitar l'entrada i la sortida de missioners sense haver de dependre dels visats.
Apostem pel diàleg i la pau perquè a la guerra tots perden.
La Banya d'Àfrica és ara mateix un polvorí. Com a nunci tindrà vostè una feina important…El paper de les nunciatures apostòliques i de la Santa Seu és afavorir la pau i el diàleg i donar suport a les esglésies de la regió en el seu esforç per superar unes lluites que són la maledicció d'aquests països. Apostem pel diàleg i la pau perquè a la guerra tots perden, com sempre s'ha dit, però a l'Àfrica és una realitat: a la guerra perdem tots i amb la pau tots guanyem.
Però hi ha esperança. Hi ha molta feina per fer, però sempre hi ha esperança perquè Déu és amb nosaltres i hi ha molta gent bona al nostre voltant.
Entrevista de Marta Carreño. Departament de Comunicació.
Publicada en el nº 216 de la Revista de Mans Unides.
