En aquest segon capítol, l'encíclica ens aproxima a la saviesa dels relats bíblics i la necessitat de viure en harmonia amb tots els éssers del planeta. D'altra banda, de la necessitat de prestar atenció a la destinació del món i de la natura.
En aquest capítol, el papa Francesc esmenta la "tremenda responsabilitat" de l'ésser humà respecte a la creació, el llaç íntim que existeix entre totes les criatures, i el fet que "l'ambient és un bé col·lectiu, patrimoni de tota la humanitat i responsabilitat de tots".
Es fa necessari estar en harmonia amb tots els éssers de la terra i de prestar atenció al futur que se'ns acosta, tenint en compte també a la natura.
En la Bíblia, "el Déu que allibera i salva és el mateix que ha creat l'univers", i "en ell es conjuguen amor i poder".
El relat de la creació és central per reflexionar sobre la relació entre l'ésser humà i les altres criatures, i sobre com el pecat trenca l'equilibri de tota la creació en el seu conjunt. "Aquestes narracions suggereixen que l'existència humana es basa en tres relacions fonamentals estretament connectades: la relació amb Déu, amb el proïsme i amb la terra".