Mans Unides dóna la benvinguda a l'Acord de París, en què per primera vegada tota la comunitat internacional s'ha posat d'acord per lluitar contra el canvi climàtic. Aquest acord celebrat a finals de 2015 s'estableix com un pas més endavant contra la lluita el canvi climàtic.
L'acord de París reconeix que el canvi climàtic és una gran amenaça per al futur del planeta i de la humanitat, que el seu origen es troba en l'emissió de gasos d'efecte hivernacle procedent de l'ús de combustibles fòssils i que la seva persistència posa en perill la sostenibilitat del nostre propi model de desenvolupament.
Alhora, Mans Unides valora l'Acord com absolutament insuficient per aconseguir els objectius que es plantegen per a finals del segle XXI, i especialment per respondre a la urgència climàtica que el planeta i les persones més pobres i vulnerables viuen des de fa ja algunes dècades.
En el preàmbul de l'Acord, el text introdueix per primera vegada en les negociacions el concepte de "justícia climàtica", un terme reivindicat per les diferents organitzacions de la societat civil, perquè considera que les persones més pobres i vulnerables són les que pateixen de manera més greu els efectes del canvi climàtic, amb la progressiva degradació dels seus hàbitats i mitjans de subsistència; són també els menys responsables del canvi climàtic, en ser les seves emissions pràcticament insignificants; i són els que compten amb menys recursos per fer front i adaptar-davant de nous escenaris com sequeres prolongades, huracans més forts, pujades del nivell del mar, etc.
Fer "justícia climàtica", per tant, vol dir aconseguir un acord prou ambiciós per combatre el canvi climàtic, just en la distribució de responsabilitats, i jurídicament vinculant.
Però és en aquests tres aspectes precisament en els que l'Acord de París es queda curt i imprecís, podent passar a ser, si tot es queda tal com està, un acord fantasma, ple d'intencions però sense compromisos reals i capacitat de transformació.
En relació amb el nivell d'ambició, l'Acord de París afirma la intenció de tots els països de mantenir l'augment mitjà de la temperatura per sota dels 2° C per a finals del segle XXI, i l'esforç específic perquè aquest augment no superi 1,5° C. Aquest seria l'escenari ideal per a les poblacions més amenaçades pel canvi climàtic.
Però el mateix Acord de París reconeix que la suma dels compromisos de tots els països per reduir les emissions contaminants és clarament insuficient. De fet, amb els compromisos aprovats, la temperatura pujaria gairebé 3ºC a finals de segle, molt per sobre dels límits de seguretat que ens adverteixen els científics.
A més, el text esmenta vagament la necessitat d'arribar al pic màxim d'emissions "com més aviat", sense especificar l'any, i renuncia a apostar decididament per un món sense energies fòssils a partir del 2050, deixant en mans de la naturalesa i de les solucions tècniques la consecució d'un món més sostenible.
Quant al caràcter just de l'Acord, el text recupera el principi de les "responsabilitats compartides però diferenciades", reivindicat permanentment pels països en desenvolupament. Reconeix en múltiples ocasions les diferències entre països desenvolupats i en desenvolupament, i la necessitat d'establir fulls de ruta diferenciats segons cadascuna de les circumstàncies. Aquest és un aspecte valuós de l'Acord, que permet per exemple plantejar que el pic màxim d'emissions dels països en desenvolupament ha de ser posterior al dels països rics. És a dir, el dret al desenvolupament preval, i estableix ritmes diferents en la transició cap a societats amb menys emissions.
A més, el text renova el compromís de donar suport als processos de transició i adaptació dels països pobres, aportant cent mil milions de dòlars anuals, i transferint tecnologia i capacitats. Però un cop més, els compromisos concrets, individuals i quantificats es dilueixen en les bones paraules.
Finalment, tot i que l'Acord de París és vinculant, en tant que és un Acord que serà signat per totes les parts (196 països), en el marc de les Nacions Unides, la veritat és que el document no és un "protocol "que permeti obligar formalment a les parts, fent-lo" jurídicament vinculant". Un Acord que consensua objectius a llarg termini però que no va acompanyat d'objectius concrets assignats a cadascuna de les parts, sense quantitats, dates, mecanismes sancionadors per incompliment, etc. i que a més part d'un clar dèficit d'ambició en la reducció d'emissions, no té possibilitat de ser "obligatori" per més "legalment vinculant" que sigui.
En conclusió, Mans Unides reconeix l'esforç dels països per arribar a un Acord per enfrontar junts una de les grans amenaces actuals de la humanitat, i protegir conjuntament "la nostra casa comuna". Però al mateix temps advertim de la clara insuficiència de l'Acord que, si no es corregeix en les pròximes COPs, mantindrà viva l'amenaça climàtica cap al planeta i cap a les persones més pobres i vulnerables, afectant els seus drets bàsics, entre ells, el dret a l'alimentació.
Com diu el papa Francesc en la seva Encíclica «Laudato Si'»: "Un veritable plantejament ecològic implica sempre un plantejament social, que ha d'integrar la justícia en les discussions sobre l'ambient, per escoltar tant el clam de la terra com el clam dels pobres" (n.49).
