Les trobem al Marroc, en un periple que ens porta a recórrer gran part del país del nord d'Àfrica i que comença i acaba a Tànger, després de passar per Larache, Alcazarquivir, Tetuan i Chefchauen. Elles són les protagonistes del nostre recorregut, a les ciutats grans i petites, en els pobles propers a la carretera i en els més allunyats, situats a la part alta de la serralada del Rif on fins i tot el 4x4 té dificultat per arribar-hi.
Joves, grans, mares, àvies; dones amb una realitat comuna que aparentment no canvia: l'analfabetisme. No llegeixen ni escriuen i viuen mediatitzades per una mancança que els impedeix progressar en una societat que no veu necessari que avancin.
Estem amb elles, vam compartir amb elles, però, tot i estar en el mateix lloc, què n'és de difícil de traslladar-se al seu món, al seu dia a dia, al seu aïllament! Ens preguntem pel perquè de la seva situació, del seu abandonament, de la complaença dels altres que permeten que la seva mare, esposa, germana o filla visquin privades del seu dret a saber, a conèixer, a estudiar ... Sens dubte, hi ha unes raons sociopolítiques, culturals i religioses infranquejables que des de la nostra mirada occidental ens xoquen i no entenem.
Mentrestant, elles ens acullen, ens miren, ens somriuen, ens parlen i, encara que no entenguem les seves paraules, ens transmeten els seus desitjos, que també es repeteixen, insistentment, sense importar on estiguem. Totes volen un lloc on reunir-se, on xerrar amb la seva amiga, amb la seva veïna, amb la seva filla o amb la seva mare. Totes volen un lloc en el qual parlar del seu objectiu comú, de la seva il·lusió, de la seva feina ...
En definitiva, totes reivindiquen el mateix: un espai. El seu espai.
I en cada etapa del nostre viatge, s'aferma la certesa que, gràcies a la nostra gent d'allà, a Sor Carme, a Laila, a Sor Trini, a Mohammad, a Hafida, a Nadia, a Sor Conchi, a Jossef ... que s'acosten a elles, que les coneixen, que les acompanyen, que saben què volen i que treballen sense descans per aconseguir fer realitat les seves aspiracions de viure millor i perquè els seus desitjos es vegin complerts, Mans Unides està preconitzant una sèrie de canvis que, encara que en l'àmbit del país no es perceben, han fet possible que hi hagi una altra vida per a elles.
Al llarg dels anys, en els viatges que fem per visitar els projectes que dóna suport Mans Unides, hem anat coneixent a dones que s'entesten a canviar la seva dura realitat i que, amb molt d'esforç, s'alfabetitzen, assegudes a les mateixes cadires de l'aula de primària dels seus fills o a terra de la mesquita o als pupitres de l'aula de l'Hospital Espanyol a Tetuan, on vam assistir com a convidades a una de les classes i aprenem al costat d'elles l'alifat.
D'aquestes classes i aquests esforços han sorgit grups de dones com les lindalva en Alcazarquivir que ja saben llegir i escriure i, gràcies a això, s'han unit per formar una associació des de la qual venen les peces que elles mateixes confeccionen i que els hi treuen de les mans tan bon punt surten a la venda. Dones, com les akouben que venen al soc dels "mendiles" que fabriquen en els telers tradicionals; dones de la Perla de la Costa que confeccionen vestits, faldilles i pantalons i que volen continuar la seva formació, dones que tenen el seu propi compte bancari i comparteixen amb els seus marits les decisions importants de la seva família, dones que estan aprenent un ofici.
I tornem esperançades, sabedores que és possible canviar la realitat, perquè aquestes elles que coneixem a cada pas en el nostre viatge, també són dones emprenedores, alegres i compromeses que aprofiten el suport rebut, encara que hagin hagut d'esperar anys.
Per tot això, pel vostre esforç i obstinació, des de Mans Unides us donem avui les gràcies: gràcies per sentir-vos orgulloses i triomfadores i, sobretot, per sentir-vos sempre dones.
