El 14 de novembre de 2016, a la segona sessió del curs del cicle de conferències Els Dilluns dels Drets Humans vam tenir la sort de poder escoltar en Rubén Sánchez, psicòleg, agent d’igualtat i formador en matèria de violència masclista, i a Nadia Ghulam, educadora social i coautora dels llibres El secret del meu turbant i La primera estrella del vespre, que van parlar sobre la violència contra les dones en el món, aquí i a l’Afganistan.
Precisament, sobre la situació de les dones a l’Afganistan, hem pogut parlar amb la Nadia. El Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona, compartim el seu testimoni.
La idea d’escriure un llibre i publicar la meva història i la història d’altres dones que estaven al meu voltant a l’Afganistan és per fer visible aquesta situació de les dones que estan vivint dia a dia allà. Quan jo vaig arribar de l’Afganistan a Catalunya, vaig veure que hi havia molta ignorància vers la situació de les dones al meu país. Una part del que sortia als mitjans de comunicació era veritat, però la lluita d’aquestes dones, com estan sortint endavant, què estan fent i què havia fet jo per poder sortir endavant, tot això, no estava destacat a la societat. Malgrat viure en una situació de guerra, la població de l’Afganistan construeix la seva vida sortejant les dificultats i moltes d’aquestes persones, sobre tot dones, no llencen la tovallola, no deixen de lluitar. Això és el que jo destaco als meus llibres perquè es vegin les desgràcies que estan passant al meu país, sí, però d’altra banda, per mostrar la lluita d’aquestes dones fortes i valentes.
Moltes de les imatges que arriben a Europa de les dones de l’Afganistan fomenten prejudicis cap a l’Islam, cap a la religió. No es parla mai de les dones que representen l’altra cara de la moneda: les dones que estan al Parlament, a les organitzacions… Hi ha dones que estan aixecant la veu per ajudar-se entre elles, no per fer-la arribar a Europa o al món occidental. Entre elles estan organitzant-se, estan treballant, i això ho trobo molt a faltar que arribi aquí. Sempre arriben els trets negatius, però a l’Afganistan les dones representen moltes més coses que el que arriba aquí a través dels mitjans.
La societat afgana es troba en un procés de canvi molt important, però el fonamentalisme en una societat on moltes persones són analfabetes encara té molt de pes. La idea generalitzada és que els homes han de sortir, combatre, treballar, mentre que les dones han de quedar-se a casa. Una societat no pot tirar endavant si no s’inclou a la meitat de la seva població. Falta molt de coneixement per poder avançar en la defensa de drets i aconseguir igualtat i llibertat.
L’esperança és la base de la meva vida. Malgrat totes les persones que moren a l’Afganistan constantment, destaco que cada vegada hi ha més ganes de coneixement, d’estudiar, d’aprendre, d’obrir el coneixement a les dones. Potser trigarem molt de temps a que aquest coneixement es posi en pràctica, però jo sé que la pau arribarà al meu país. Ara per ara la gent resa per la pau, però molta d’aquesta gent ha nascut i morirà en un estat en guerra. Un cop s’arribi a assaborir la pau, la població actual de l’Afganistan sabrà exactament perquè lluitar i treballar.
Tot el que he après aquí a Catalunya, dels meus estudis i del meu entorn, em fa veure que tot és molt diferent del que passa al meu país. Allà la violència s’ha convertit en quelcom habitual i si un home maltracta a la seva dona, això es veu com una cosa normal, quotidiana. Hi ha una manca de consciència molt gran i les dones no coneixen els seus drets, ni el seu propi cos, ni el perquè dels seus propis sentiments…
