Entre l'any 1960 i el 1970 el Sud va ser persuadit perquè s'endeutés i aconseguís així més recursos per sortir de la pobresa. L'objectiu oficial dels préstecs del Nord era, doncs, finançar el desenvolupament. Però la declaració oficial sol distar dels objectius reals. I en aquest cas també va ser així. Els països rics van deixar diners al Sud amb la intenció de seguir controlant les seves economies després de la seva independència.
Van ser els anomenats crèdits tous, oferts amb unes condicions molt favorables. Els països receptors, però, liderats per governs corruptes en la majoria d'ocasions, no van invertir els diners en projectes de desenvolupament (es calcula que només un 10% del capital rebut va anar a projectes d'aquest tipus) sinó en la compra d'armes o en grans projectes de prestigi pels governants totalment inútils per al desenvolupament de les economies.
Els països rics no van exercir cap mena de control sobre la situació i és per això que, un cop malgastats aquests recursos, als anys 70 els països pobres van veure com tornaven a aflorar noves necessitats de capital. El tercer món necessitava diners de manera immediata i... qui els hi va oferir? La banca comercial dels països rics.
Els països pobres van començar d'aquesta manera una roda imparable d'un crèdit darrere un altre. Els interessos d'aquest deute, avui dia, segueixen ofegant les economies nacionals de les regions afectades i suposen la fuga de milions d'euros que marxen del Sud cap al Nord, impossibilitant que aquests diners puguin ser invertits en programes de desenvolupament.
I és que es calcula que Àfrica, actualment, torna als països del Nord, en concepte d'interessos del deute, una quantitat quatre vegades superior a la que rep en la partida d'ajudes per al desenvolupament.
Víctor de Paz Mena