Programes de transferència condicionada

Una solució al problema de la pobresa?

Els programes de transferències condicionats van sorgir a Amèrica Llatina i el Carib en el context de les reformes neoliberals dels anys 1990. El seu caràcter innovador està a proveir solucions a curt i llarg termini per al problema de la pobresa.

Els programes de transferències condicionats s'han difós com a instrument privilegiat de combat a la pobresa i s'han consolidat al llarg dels anys en els països de la regió. Segons dades de la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL), 21 països havien implementat un total de 49 programes de transferència de condicionada de 1990 al 2014.

Els beneficiaris dels programes de transferències condicionats són afavorits amb una transferència monetària o en espècie que els permet viure en condicions més dignes a curt termini. Al seu torn, la imposició del compliment de condicionalitats a les àrees de la salut, educació i dels serveis socials, proporcionaria l'acumulació de capital humà que resultarien a llarg termini, en la millora econòmica de les famílies beneficiades i els possibilitaria trencar el cicle intergeneracional de la pobresa.

Encara que alguns dels programes han obtingut bons resultats en la incrementació la de renda a les llars beneficiades, ajudant-los a superar la línia de la pobresa, especialment en països amb més recursos econòmics com Brasil i Mèxic, la seva efectivitat en promoure l'acumulació de capital humà és qüestionable, posant en dubte la imposició de les contraprestacions en el disseny dels programes de transferència condicionada.

Les condicionalitats tenien com a funció incrementar la demanda per serveis de salut i educació, i aleshores aconseguir objectius de desenvolupament humà. No obstant això, la dificultat dels països subdesenvolupats no es troba en la demanda sinó en l'expansió i enfortiment de l'oferta de serveis públics de qualitat.

Per exemple, si la població pobra considerés que la inversió en educació generaria beneficis a llarg termini, la faria sense que hi hagués la necessitat d'incentius.

No obstant això, quan la qualitat de l'educació és deficient, l'assistència a l'escola no es constitueix obligatòriament en major qualificació. El que fa que fins i tot després de la fi del cicle escolar, l'afluència d'oportunitats en el mercat laboral, que suposadament portaria a una major generació d'ingressos i a sortir de la pobresa, segueix sent limitada.

Les transferències d'ingressos es realitzen en petites aportacions, suficients per garantir l'autonomia de l'individu com a consumidor i mitigar els efectes més nocius de la pobresa, sense causar desincentius a la feina. La seva funció és establir un mínim social i no eliminar la pobresa en les seves múltiples dimensions. D'altra banda, l'exigència de condicionalitats tampoc són suficients per promoure el desenvolupament humà en països on els serveis públics d'educació i salut són deficients. Així, sense que hi hagi un sistema de protecció social universal i de qualitat, els programes de transferència condicionada no són capaços de fomentar la ruptura del cicle intergeneracional de la pobresa.

Nicole Caus

Subscriu-te a la newsletter

Informar-se és el primer pas per actuar.

Subscriu-te